El meu primer tresmil

10 de juliol, més calor i em desfaig. Endevineu a qui li ha tocat escriure el blog avui… DONCS SÍ a mi, la Sira per si no us n’havíeu assabentat. Avui el dia el comencem amb calma, bé com la resta però avui més. Ens encarem cap al cim del Mont Washburn, un tresmil. Déu-n’hi-do, tot i que els primers 2.500 metres els hem fet amb cotxe. Però aquesta part l’ometrem perquè si no no guanyo el mèrit que vull. En sortir del pàrquing ja m’estic fregint, però amb valor i el poc seny que tinc començo a pujar amb la resta. La pujada és forta, però amb el poder de l’amistat… m’estic passant una mica no? Serem realistes, pugem amb la poca ombra que hi ha i el final sembla que no acabava mai. Hem vist un parell o tres de cabres les quals no sabem si són munteses o un altre tipus que ha dit la mama, però sent sincers ni sé el que m’ha dit ni me’n vull recordar. I per fi després d’una hora i 23 minuts arribem al cim… “vaya” rollo. Al cim quasi no hi ha res! Podria haver-hi un cartell per explicar el que hi ha i posaria, umm… RES, bé potser podria posar: “Benvinguts al cim de Mont Washburn, on podreu apreciar unes precioses vistes per tot Yellowstone. Els avisem que aquí el vent bufa una mica fort, així que si no voleu sortir volant us demanem que us agafeu a alguna cosa estable, estable no inclou fills o altres éssers vius així dels Chipmonks tampoc us en podeu fiar. Compte a l’hora d’obrir la boca perquè a part del teu entrepà t’incloem el nostre plat, gurmet ben nodrit d’insectes. Moltes gràcies per la vostra atenció i mantingueu les criatures que pesin menys de 40 km al vostre abast.”

Quan arribem al pàrquing passem pel costat d’un llac que va perfecte per un dia calorós com aquest. L’aigua… bé si la mama ni hi ha volgut entrar, ja tots com està: freda. Els pares volen tornar al Norris per acabar el que no vam poder fer per culpa de la pluja. Però les “teenagers” protestem amb gana i no qualsevol gana, gana de gelat. Passem per Canyon Village i agafem un pot de gelat de vainilla per compartir, entra molt bé amb bones vistes al llac.

Arribem a Norris i bé, s’ha de dir que jo de gaire bon humor no estic. Passem per uns llocs de fusta i fa una pudor que bé, ni el lavabo quan surt el papa està així. Ens esperem uns 10 minuts perquè a un bisó li ha donat per fotre’ns la tarda i parar-se en mig del pas. Quan ja veu que ha fotut suficient, surt del camí i nosaltres podem acabar la volta. El lloc està prou bé així que ens fem un parell de fotos. I per fi s’acaba el dia i podem tornar a la caravana i dormir! Però bé… hi ha un petiiit problema. Eh! Minúscul, res. No tenim parcel·la on allotjar-nos i dormir. La mare que em va… ARGH! Busquem per tota la zona, però no hi ha res. Així que als meus pares se’ls hi acudeix la meravellosa idea de crear la nostra parcel·la en mig del càmping, però com a bons Canadencs deixen els diners que han de pagar a la bústia. M’han explicat que demà a les 6 del matí tothom amunt, que ja dormiré al cotxe. No sé si podré suportar això gaire més.