Aventures en família per Amèrica

Recordeu que ens havíem parat a Browning, iniciant les nostres vacances a Montana que ens havien de portar a un dels parcs naturals més famosos del món. La baixada a Yellowstone del següent dia no hagués passat de ser una contínua línia de carreteres travessant Montana sota una calor que si no era sufocant, si era molesta.

Es tractava de més de 500 km travessant boscos, camps de llaurats i paisatges de somni a una velocitat oscil·lant entre els 80 i els 100 km per hora, haurien passat en silencis embadalits, adolescents connectades a la música o a la lectura i converses fàcils per passar l’estona. Així que aquesta entrada no s’hagués escrit a no ser d’un petit sorollet que havia començat el dia anterior i que durant el viatge anava a més.

Des de la part davantera del nostre estimat Chinook, un soroll metàl·lic i repetitiu ens arribava cada cop més clar i fort: clenc, clenc, clenc! No entenc ni un borrall de mecànica, però allò no pintava bé: teníem tot un dia de cotxe al davant amb una caravana enganxada al darrere, sense assegurança d’assistència i amb un vehicle que amenaçava pana en qualsevol moment. La situació va passar de viatge idíl·lic a tensió constant i nervis a flor de pell.

Observant el cotxe per fora (evidentment) no es veia res, però al cap d’una estona vam poder descobrir que el soroll, que anava i venia, apareixia en pujar de revolucions el motor per superar els turons cada cop més freqüents i desapareixien en deixar anar l’accelerador. Vam decidir reduir encara més la nostra velocitat (i augmentar el temps de viatge) per intentar minimitzar el que estigués passant pels baixos del cotxe.

Les pujades les fèiem amb els intermitents encesos, per avisar a la resta de vehicles de la nostra desesperant velocitat i les baixades, on haurien pogut guanyar una mica de temps, havíem d’anar frenant per evitar un nou senyal d’escalfament del sistema de transmissió que havia aparegut esporàdicament al panell de control.

En qualsevol cas, com ja haureu pogut deduir, alguna cosa més greu havia de passar per què cancel·léssim les nostres vacances (Quedar-nos tirats al mig d’un dels estats més despoblats dels EUA?) així que la decisió unànime va ser continuar endavant i anar fent amb paciència, que a Yellowstone no s’hi va cada dia.

Ens vam permetre un descans a Helena, capital de l’estat de Montana i a mig camí del nostre destí. Després de fer compres alimentàries ens vam apropar al riu Missouri per dinar i fer un bany, recuperar forces i donar un descans al nostre estimat Jeep.

Arribàvem a Gardiner, la porta nord de Yelowstone, amb el Chinook demanant clemència, a punt de fer-se fosc i amb la sensació que havíem superat una prova de foc. Però això només era el començament, així que tranquils, el que es diu tranquils, no estàvem. Per acabar d’arrodonir la jornada tots els càmpings estaven plens (NO VACANCY indicaven a tot arreu), així que ens va tocar dormir en una petita àrea de descans al costat de la carretera, junt amb dos camions enormes i els cotxes passant com a música de fons, tot una mica sense encís.

La planificació de la resta de les vacances la vam deixar per a l’endemà, que estàvem tots força cansats, tot i que pràcticament no havíem sortit del cotxe: clenc, clenc, clenc! Anava sonant ara al meu cap.