Aprofitant unes quantes caramboles i fent dels problemes oportunitats, ens hem decidit a passar les nostres vacances a Yellowstone. Tot i el que pugui semblar, no està tan lluny, com a mínim en mesures canadenques. Són unes nou hores de cotxe des de casa fins a l’entrada de parc. De totes maneres hem decidit prendre’ns-ho amb calma i baixar com a mínim amb dos dies, que el Chinook haurà de tirar la Nitsita, i segurament anirem molt més a poc a poc, així val més no tenir pressa.
De fet, ja ens va bé anar amb la calma perquè la Laia vol aprofitar per parar un altre cop a Browning, el poble de Montana on ja vam estar fa uns mesos per aconseguir el visat del Diego (visiteu l’entrada “Un lloc perdut a montana”). Veure-ho ara a l’estiu i quan estan preparant el Pow wow pot ser tota una experiència.
Així que sense cap pla exacte de què volem fer ni cap reserva de càmping o activitat ens llencem a l’aventura. Volem passar entre deu i quinze dies veient animals i natura en un dels parcs naturals més famosos del món i en temporada alta sense tenir res clar ni cap idea preestablerta. Si això no és un salt sense xarxa, jo ja no sé…
Arribar fins a Browning és tot un “Remember when”, i no hauria de tenir gaire cosa a explicar més enllà del canvi de paisatge. Les planures blanques i gelades pròpies de Fargo han deixat a praderes de verd intens, cels blau elèctric i núvols que es mouen a velocitat de vertigen. Aconseguim lloc al càmping local, però sense llum ni aigua. Just un tros de gespa amb la respectiva taula de fusta. Ho considerem un èxit.
El poble és viu! Una altra novetat. Tot i això, hem arribat el 4 juliol, us sona? Doncs si, el Dia de la Independència dels EUA, de manera que la majoria dels restaurants i bars estan tancats, només trobem oberts la tenda de petards, el casino i la tenda de records. De totes maneres, el que serà el centre neuràlgic del Pow wow bull d’activitat. Diferents famílies de Firts Nations van arribant en pick-up, que tant poden ser atrotinats enginys que a prou feines funcionen com monstres d’última generació capaços de tirar la caravana més gran del mercat. Hi ha tipis de tots els colors i mides, tot i que predominen les blanques enormes. Les Quechua del Decathlon també es deixen veure, tot i que en aquest ambient tenen un punt ridícul
La nit es torna Sant Joan. Ja sabíem que pel 4 de juliol es tiraven petards, però no ens esperàvem que fos tant! Vist l’espectacle està clar que la gent es deixa el sou per celebrar la independència.
Aventures en família per Amèrica 
Deixa un comentari