Aventures en família per Amèrica

La província d’Alberta és el Far West del Canadà. En molts sentits. Malgrat la província de British Columbia és la que està geogràficament més a l’oest, Alberta, Saskatchewan i Manitoba són les províncies més aïllades on la història de la conquesta de l’oest és encara molt present. Els territoris del nord (Yukon, Northwest Territories i Nunavut) juguen a una altra lliga, són realment “un altre món”. El cinema, la literatura i el ball en línea al ritme de la música “country” han nodrit de contingut l’escenari del Far West en el nostre imaginari col·lectiu. Sí, el que surt a les “pelis” també existeix al Canadà real. Les cases enormes de fusta i porxada, els busos escolars de color groc, el Halloween, la Policia Muntada del Canadà, el gall d’indi d’Acció de Gràcies, … Tot, TOT és real.

Els “rodeos” són una de les activitats que teníem pendent des de que vàrem posar els peus a Calgary. Jo pensava que els “rodeos” eren cosa més dels EUA, però la província d’Alberta és coneguda per la ramaderia vacuna i pels cavalls. Els ranxos de pel·lícula apareixen escampats aquí i allí a l’enorme praderia que és Alberta. Si l’esport d’hivern és l’hoquei sobre gel, l’activitat que més passions aixeca a l’estiu són, sens dubte, els “rodeos”. Tot poble o ciutat celebra el seu “rodeo”. Quan arriba el bon temps, com les Festes Majors de pobles i ciutats de Catalunya, els caps de setmana s’omplen de “rodeos”. El més sonat de tots és el Stampede, el “rodeo” de Calgary. Hem sentit força llegendes urbanes sobre l’esdeveniment. Es diu que ve gent de tot Canadà i dels EUA per viure la festa a Calgary que, una setmana a l’any, perd el nord. Ho viurem “en directe” la segona setmana de juliol. Ja en farem alguna entrada, si és que realment és tan sonat com diuen …

Tot esperant l’Stampede, hem buscat algun “rodeo” en algun poble petit, més rural que la gran Calgary. Sabent com funcionen les Festes Majors a Catalunya, hem deduït que l’Stampede pot ser impressionant, però l’essència de l’autèntic “rodeo” sols el podrem trobar en els pobles petits, perduts enmig del no-res que és la praderia del Canadà.

I vet-ho aquí que aquest cap de setmana hem anat a parar a Innisfail, el típic poblet rural a una hora al nord de Calgary. No li falta el seu carrer principal amb l’Església anglicana, el pub i l’oficina de correus i un munt de ranxos escampats al voltant d’aquest carrer principal.

Som novells en el tema i ens hi aventurem anant a les palpentes. El “rodeo” és de divendres a diumenge i sembla que hi ha zona d’acampada lliure i al teu propi risc (descobrim més tard…). Hi anem tota una colla de professors visitants. L’arribada és memorable. Sembla talment com si ens haguem colat en un plató de Hollywood on es roda un d’aquells Westerns. Molta gent a cavall vestits per a l’ocasió amb camisa, texans, botes i l’imprescindible barret d’ala ample. Ens hi instal·lem plantant la Nitsita (la nostra estupenda caravana) i un parell de tendes d’aparença precària entre remolcs de cavalls, caravanes i furgonetes més o menys camperitzades. Els veïns de la zona d’acampada són també de pel·lícula, de l’escena del bar del poble on s’acaba embolicant bastant quan el protagonista fot la pota amb alguna de les seves gracietes. La cervesa té una presència remarcable ja a primera hora de la tarda.

A mitja tarda ens apleguem a la zona de l’espectacle. Uns núvols negres i imponents descarreguen amb ganes sobre la pista, les grades i la gent que s’immuta més aviat poc davant el diluvi. El ruixat és intens, però dura poca estona. A les set en punt deixa de ploure, surt l’arc de Sant Martí doble i comença l’espectacle. L’estampa dels genets muntant braus i cavalls salvatges és increïble. Tot i això, el que més m’agrada són les acrobàcies de les amazones sobre els cavalls (no salvatges). L’espectacle s’acaba a les nou puntual i a les deu comença el “cabaret”. Vindria a ser el típic ball de Festa Major amb música en directe i alguns detalls de Far West: els barrets, els texans ajustats, les botes i les camises de mudar.

En Dani i jo ens retirem a la caravana a una hora ben prudencial en mode Ventafocs, just quan comencen a caure quatre gotes. La resta del grup encara té corda per estona. Diluvia tota la nit amb llamps i trons i galledes d’aigua sobre la zona d’acampada. La Nitsita aguanta la prova de foc (en aquest cas la prova d’aigua) i la tenda de l’Imanol en surt prou airosa. Dins la tenda del Kike hi plou tota la nit i els seus habitants acaben dormint encaixats com en un Tetris dins del cotxe. Com us podeu imaginar a l’esmorzar de l’endemà no hi falten les mil batalletes del ball de la nit anterior i del gran diluvi. Som dels primers a aixecar el campament. La resta de campistes no està en condicions per a conduir. De fet, la majora no estan en condicions d’adoptar una posició vertical. El Chinook es porta com el campió que és arrossegant a la Nitsita fora de la zona d’acampada, esquivant els remolcs que comencen a quedar-se encallats a la bassa de fang en què s’ha convertit la pista del càmping. Prou nets, dignes i contents enfilem el camí cap a Calgary. Ja podem posar la marca de “fet” a “Anar a veure un “rodeo”” de la “Llista de coses a fer al Canadà”.