Aventures en família per Amèrica

Som uns fans incondicionals del Denny’s. Ho acceptem amb la tranquil·litat de qui va als McDonalds sense que li tremoli el pols. Hi hem passat estones molt divertides i es menja com si s’hagués d’acabar el món. Però fa uns dies vam fer un pas endavant i gràcies al nostre inestimable amic Ivan (l’home de les mil vides) vam descobrir que el Denny’s no és més que la versió millorada, esnob i franquiciada del concepte canadenc Dinner, que a casa coneixeríem com a restaurant de camioners: menjar en abundància, cafè fins a fartar-se i colesterol sortint per tots costats. Com diria l’Aurin, molta fritanga.

Mentre l’Ivan va explicant, a nosaltres se’ns fa la boca aigua i més quan ens adverteix que, al mig de Calgary, hi ha un dels dinners més nostrats de la província, el BlackFoot Dinner. Així que abans que el Rafel marxi a fer les Rocalloses ens conjurem per estrenar el que esperem sigui, a partir d’ara, el nostre restaurant de referència a Calgary.

En aquests casos, la millor opció és fer un esmorzar de forquilla o com li diuen aquí, un brunch. A la festa s’apunta força gent: la Sarah, el Kike, la Maite i per descomptat l’Ivan, que no es perd una.

Arribem cap a les 10:30h i tal com recordàvem, ens rep una esplanada enorme que fa de pàrquing per camions, caravanes, cotxes i tot enginy rodant que pugui arribar fins aquí. Al mig de tot, empetitit per l’immens descampat, es pot entreveure el que sembla un establiment que hom diria que està tancat o en reformes. Com que ja venim advertits no ens fem enrere i aparquem al costat d’una camioneta a punt de desintegrar-se a causa de l’òxid que la consumeix i d’un camió amb tràiler enorme.

Només obrir la porta del local (que està obert i en plena efervescència) entrem en una altra dimensió. Acabem de fer un salt al passat de trenta o quaranta anys. Tota la decoració és pròpia dels anys 70 o 80, amb les taules amb butaques, cambreres que superen els 60 anys de mitjana amb davantal i uniforme de pel·lícula.

A les parets cartells de pel·lícules, fotos i anuncis de l’època combinen a la perfecció amb el tocadiscos dels setanta que domina una de les cantonades del local. El local està mig ple, i la sensació és de tranquil·litat absoluta. Després de dubtar una mica seiem en una gran taula on ens encabim els 8 a l’espera que arribi l’Ivan, que va molt enfeinat, com sempre. Per la nostra sorpresa cada taula té el seu propi tocadiscos, però ens adverteixen que no van gaire bé i que millor fer servir el gran que ja hem vist abans. No tocarem res, que la música que sona ja ens agrada.

Mentre mirem la carta intentant decidir-nos entre esmorzar del treballador, el del granger o el de l’home famolenc, descobrim que pel sostre de tot el local hi ha instal·lada una via de tren per on transita una màquina amb els seus vagons fent sonar el xiulet. Ens arriba primer els cafès i els batuts però no gaire més tard comencem a omplir la taula de plats. El menjar vindria a ser el mateix de sempre, però en aquest ambient, és molt millor.

Sortim del local rodolant i amb la sensació d’haver viscut una experiència, més que d’haver anat a esmorzar. Ha valgut molt la pena i ja tenim ganes de tornar a repetir, a veure si amb les noves visites, ens hi podem tornar a deixar caure.