Aventures en família per Amèrica

Fa temps vàrem descobrir un local “poc canadenc”. El Bob’s Pizza és una pizzeria del barri, un local d’aquells que no t’atreveixes a entrar en imaginar-te’l ple de clients fidels bevent cervesa i observant descaradament al nouvingut que ha gosat treure-hi el cap. Potser precisament per això vaig decidir que hi havíem d’anar, o potser va ser pel cartell que hi ha a la terrassa del local on s’informa la clientela: “Terrassa per a gossos. Els humans també hi són benvinguts”. El cas és que la primera vegada que hi vàrem anar a sopar ens hi vàrem sentir com a casa. Pizzes casolanes acabades de fer, ambient relaxat i familiar i una interpretació força lliure sobre la normativa dels horaris infantils.

Avui anem a sopar amb l’avi Rafel al Bob’s. És una altra d’aquelles experiències interessants, en l’àmbit culinari i pel que fa a estudi social. Avui, com cada dijous, hi ha “Jam Session”, música en viu de qualsevol que estigui disposat a pujar al petit escenari que tenen al fons del local, agafar el micròfon i emetre algun so més o menys simfònic. Al cap de poc de demanar les pizzes, ve un dels cambrers per preguntar-nos qui de nosaltres pujarà a l’escenari a actuar. Tots ens quedem mirant a la Sira, és la nostra millor oferta. De fet, és l’única oferta que podem fer en aquest àmbit. Al sentir-se observada la Sira entén el missatge i s’afanya a dedicar-nos la seva estudiada cara d’adolescent on es pot “llegir”: “Ni parlar-ne!”. Declinem la invitació. El cambrer insisteix amablement i acaba retirant-se quan la Sira li clava la mirada. Si les pizzes arriben ràpidament, potser la Sira li perdona.

Les pizzes tarden una eternitat. El propietari del local gaudeix de la tarda a la terrassa de la pizzeria xerrant animadament amb un grup de clients. Veiem “volar” a l’únic cuiner per la cuina, però poques pizzes veiem sortir. Els ànims van decaient junt amb el nivell de glucosa en sang. La primera actuació de la “Jam Session” no ajuda. Un paio amb una guitarra crida el que sembla la lletra d’alguna cançó de Dire Straits. Per sort hi ha alguna norma (no sabem si escrita o no) que sols permet tres peces per artista. Agraïm veure com el de la guitarra abandona l’escenari. Estem per marxar de la pizzeria sense sopar. Per sort, l’artista que segueix el primer motivat millora notablement la vetllada. Decidim aguantar una estona més. Ajuda també el fet que finalment hagin arribat les pizzes a la nostra taula. El propietari ha entrat a la cuina a fer feina i es disculpa canadencament pel retard.

Amb bones pizzes a la taula, la conversa es reprèn. Parlem de la ruta de l’avi en autocaravana per les Rocky Mountains. Té molt bona pinta i també moltes incerteses. Serà una AVENTURA. Van pujant més artistes a l’escenari. Tots ells diferents, tots ells agradables de sentir. El local s’ha acabat omplint i la clientela és tan eclèctica com els artistes que van desfilant per la tarima.

Resum de la vetllada: les pizzes boníssimes, la “Jam Session” millorant a cada espontani que puja a la palestra i la nostra conversa animada. Podem repetir un altre dijous. Qui sap si amb algun “cameo” dalt de l’escenari!