Aventures en família per Amèrica

Amb l’arribada a Alberta del bon temps, les flors i la simpatia generalitzada, han arribat les primeres visites. Els avis i la Nuna han inaugurat la nostra primera temporada de visites. Després d’un intent fallit per culpa de la vaga de pilots de WestJet, la comitiva ha arribat a Calgary amb cinc dies de retard però amb les mateixes ganes. Els anem a recollir a l’aeroport. Quina emoció! Els esperem a la zona d’arribades el que se’ns fa una eternitat. Els fan passar un control de seguretat extra. Sembla que els hi han estat fent preguntes sobre tinença d’armes i explosius. L’interrogatori hauria sigut per veure’l, uns amb el seu anglès canadenc i els altres xampurrejant francès i mímica.

Un cop instal·lats, visita de rigor a la geladeria del barri i a fer els impossibles per mantenir-los desperts fins a una hora raonable per anar a dormir, per a poder ajustar horaris.

El primer dia de visita toca recórrer el Down Town, típic escenari de les grans ciutats de nord-amèrica. Fa realment patxoca. Visita cultural amb algunes pinzellades de la història de la ciutat i descoberta del riu Bow. De tornada ens “perdem” pel barri de Kensington.

Arribats al cap de setmana, recollim al Diego a l’estació d’autobusos (moment emotiu) i comença l’expedició a les Rocky Mountains. Ens allotgem a l’alberg de Banff, d’estil rústic, treballadors joves i entusiastes i cuina compartida amb la resta d’hostes. Un cop instal·lats ens aventurem a baixar caminant fins al poble, passegem fins al riu, on descobrim uns quants elks pasturant al parc de la vora del riu, enmig de gent jugant a bàsquet, anat en bicicleta i passejant. Aquí la fauna salvatge són un element més del paisatge urbà.

Dissabte fem una excursió pels voltants de Banff amb l’esperança de veure algun os. La fauna salvatge se’ns resisteix avui, però el paisatge, les muntanyes, les neus perpètues i el riu ho compensen. Arribem a Banff a mitja tarda, cervesa de celebració per l’èxit de l’expedició i sopar a la canadenca: hamburguesa de bisó o d’elk amb patates fregides.

Diumenge estem de celebració. Visitem Canmore, el poble del costat de Banff, una mica més petit i menys famós, però força turístic. Dinem al súper restaurant on treballen la Júlia i la Judit per a celebrar els cinquanta anys de casats de la MariCarmen i en Julian. El lloc és molt bonic i el menú molt bo! En Tac, el xef, surt de la cuina per a saludar-nos en persona. És amic de la Júlia i la Judit i ha vingut a una de les barbacoes que hem fet a casa aquest hivern. Queda tot la mar de familiar, com si estiguéssim a casa. Ve també la Judit a saludar, avui té torn de tarda. Estic contenta de veure-la, feia setmanes que no ens vèiem. Ens recomana una excursió fins als Grassi Lakes. Els avis i la Nuna s’hi animen, la Judit ens ho ha pintat tan bé que no hi ha opció per dir que ens fa mandra.

L’excursió és curta però intensa. Els llacs són a dalt de tot de la muntanya que fa de decorat de fons de Canmore. L’aparcament és ple i a l’inici de l’itinerari hi ha un munt de famílies, gent gran i d’excursionistes poc equipats per a un “gran ascens”. Això ens fa suposar que és una excursió fàcil. A mesura que anem pujant el desnivell es va fent més evident. On ens sembla que serà mig camí, parem en un mirador amb vista a una gran cataracta i a la vall de Canmore. Temps suficient per agafar forces i passar per alt que la multitud ha desaparegut del camí. A partir d’aquí l’ascens esdevé realment feixuc i llarg. Malgrat tot i gràcies a la tossuderia de les integrants de l’expedició, arribem als Grassi Lakes. Podem donar-li la raó a la Judit, els Grassi Lakes són molt bonics. Un lloc molt màgic. Fotos d’orgull i arribada triomfal per la gest aconseguida i cap a l’alberg hi falta gent.

Dilluns, últim dia de l’expedició a les Rockies, el dediquem a descobrir Lake Louise. Per a mi, una de les meravelles del Canadà (no l’única!). Esmorzem com “marqueses” al “jardí” de l’alberg i ens acomiadem de l’allotjament. Arribats al “poble” de Lake Louise agafem el bus llançadora que ens puja fins al llac. La quantitat de turistes s’ha multiplicat des de l’última vegada que vàrem visitar el llac durant Spring Break. El bus és ara la millor manera de pujar fins al llac. Un cop a dalt, les vistes del llac no deceben a ningú, ni els que el veuen per primera vegada ni els que ja l’hem vist. No em canso de contemplar-lo. Caminem per la vora fins a l’altre cantó del llac, allí on vàrem veure les cascades nevades durant l’Spring Break. Arribats a aquest punt l’expedició es divideix: uns tornen cap a l’aparcament i els altres decideixen pujar fins a la Tea House, una mena de refugi de muntanya a uns 6 quilòmetres muntanya amunt. Malgrat els núvols negres i el plugim intermitent, arribem al refugi (tancat fins a la setmana vinent), on fem el pícnic i contemplem les vistes. Ha valgut la pena! Un cop reunida l’expedició al complet, tornem cap a Calgary, cansats i contents. Amb un munt de desitjos aconseguits.