Aventures en família per Amèrica

Els hobbies, com motxillejar, són com tenir parella: si els descuides suficient, s’enfaden i recuperar-los pot ser complicat.

Bé, ara ve el moment en què les coses es tornen a posar interessants. Eren mitjans d’abril i començaven a sonar les eleccions municipals del 28M. Per poder demanar el vot per correu estant a l’estranger havia d’anar a l’ambaixada de Toronto (a l’altra banda del continent). Així que com si es tractés d’un antic amor, vaig retrobar-me amb la meva motxilla i vaig partir uns dies cap a l’est.

Vaig acabar el torn a la feina a les 8 matí del 20 d’abril i el meu vol sortia a les 18:30 h. Com ja sabem, l’eficiència del transport públic dels nord-americans brilla per la seva absència, o sigui que per arribar a l’aeroport havia d’agafar 3 busos i un tren els horaris dels quals no quadraven per enlloc. O sigui que sumant les 2 hores i mitja que et recomanen arribar a l’aeroport abans que surti el teu vol, hauria de sortir del hostel a les 13:00. És a dir, 5 hores de son. Però recordeu tots els símils que estic fent amb dos enamorats? Sí? Què més els hi passa als enamorats? Exacte. Perden el son. No hi havia manera de dormir! Al final vaig planxar l’orella poc més de 3 hores i mitja. Una vegada dempeus, vaig agafar la motxilla, vaig recórrer la ruta de la seda en transport públic i vaig arribar a l’aeroport. Allà vaig agafar l’avió sense problemes i m’esperaven 3 hores i 39 minuts de vol. No em sentia cansat com per dormir, tant si valia, tampoc hauria pogut encara que hagués estat baldat.

Aterro a Toronto a les 00:10 del dia 21, hora local, i aquí comencen els problemes. Tenia una reserva per aquell dia, però el check-in no era fins a les 16:00. “Diego, per què no vas agafar la reserva pel dia 20?” Doncs perquè estaria pagant per només mitjanit i tenia l’esperança que em deixessin esperar en les zones comunes fins que fos l’hora, cosa que sí que fem al hostel on jo treballo. Però abans de tot havia d’arribar al hostel. Primer un bus per sortir de l’aeroport. Després un tren per apropar-me al Downtown. Tot seguit va arribar el moment d’agafar un tramvia que em deixaria a només 10 minuts caminant del hostel. Sorpresa! El tramvia no era per enlloc, segons els panells hauria d’haver passat dues vegades mentre esperava. Tan bon punt em vaig cansar d’esperar, vaig decidir caminar una hora fins a lloc. Dues cantonades després vaig veure passar el meu tramvia. La cara de parquímetre que se’m va quedar m’imagino que va ser una obra d’art, perquè no m’ho podia creure. Va tocar corre fins a la següent estació on vaig poder agafar el coi de tramvia. Ja assegut al tramvia, vaig adonar-me de la gana que tenia. Em venia de gust una pizza o sigui que vaig buscar una pizzeria oberta prop del hostel a aquelles hores i en vaig trobar una al costat. Vaig arribar i menjar amb tota la calma del món (la pizza boníssima, per cert). Quan van ser les 3 del matí vaig sortir del restaurant i vaig travessar el carrer cap al hostel. L’hora de la veritat: em deixarien estar a les zones comunes fins a l’hora del check-in o hauria de buscar-me la vida a Toronto fins a les 16:00? Us podeu imaginar què va passar.

El primer pla per passar la nit havia fallat, el segon (buscar una biblioteca on podria estar-me entre llibres fins que fos hora i on també tindria lavabo) va fallar també, ja que no hi havia biblioteques obertes. Aleshores vaig haver de passar al pla C: vagar per la ciutat i fer turisme.

Toronto és una ciutat que impressiona, amb una mescla d’edificis mig antics i gratacels supermoderns molt interessant. Vaig anar a veure el parlament d’Ontario i el bosc musical que hi ha al port. Molt maco. Però no hi havia lavabos per enlloc i vaig acabar pixant rere un arbre en un parc perquè si no m’explotava la bufeta.