Aventures en família per Amèrica

Banff és “la Meca” del turisme de muntanya al Canadà. Ja des d’abans d’arribar al país havíem sentit a parlar de Banff, una petita localitat al bell mig de les Rocky Mountains que fa les delícies de tots els que tenen la sort de visitar. Era doncs a la nostra llista de llocs per a veure. Hi vàrem fer una visita llampec anant cap a Radium (a la British Columbia) en una escapada un cap de setmana del mes de febrer (visiteu l’entrada “Beautiful British Columbia“). Les Rocalloses, però, ens tenen el cor robat i ja fa dies que vàrem decidir “perdre’ns-hi” durant les vacances de primavera, l’última setmana de març.
Després de valorar diverses opcions per aquestes vacances, hem decidit llogar una caravana i anar de càmping. Ens agrada anar de càmping, però hi hem anat sempre de cara al bon temps i a les Rocalloses a finals de març el bon temps encara està per arribar. Alguns càmpings estan oberts tot l’any, així que algú hi deu haver que els utilitzi també amb fred i neu. Abans d’arriscar-nos hem volgut fer una prova. És per aquest motiu que vàrem aventurar-nos fa un parell de setmanes a anar de càmping amb una caravana (visiteu l’entrada “Kinbrook Island“). La prova va ser un èxit i ens va servir per treure’n conclusions valuoses sobre l’art de l’acampada “fora de temporada” al Canadà. La primera: es pot anar de càmping amb una caravana equipada amb una bona calefacció. Els 21 °C sota zero d’aquell cap de setmana així ho avalen. La segona: l’acampada no és turisme de masses entre octubre i març. Estàvem sols al càmping. La tercera: excepte les muntanyes i la natura en general, no es pot visitar res. Està tot tancat.
Amb la caravana enganxada al Chinook ens plantem a Banff en una hora i mitja. Ens instal·lem a l’únic càmping obert de la zona, amb les parcel·les cobertes de neu i amb menys d’una quarta part de les places ocupades. La nostra és la caravana més petita de totes. Tota la resta són veritables cases amb rodes. Fa fred i neva, però sortim a fer una volteta pel càmping. La típica frase “Al Canadà la Natura és molt salvatge” agafa força sentit quan ens trobem amb un ramat de uapitís (“elks” en anglès) pasturant per les parcel·les de càmping. Càmera en mà em torno boja fent fotos. Les normes del parc demanen que les persones no s’acostin als animals salvatges, així que anem deixant una distància prudencial a mesura que són les bèsties qui se’ns van acostant a nosaltres, mentre pasturen parsimonioses i despreocupades. Sembla que les herbes més bones són justament les que tenim a sota els nostres peus! L’Ona i jo ens asseiem a una de les taules de pícnic del càmping. Passada l’emoció i la urgència dels primers minuts, veiem que ens hi podem posar còmodes. Posem el mode manual de la càmera i comencem a jugar amb la llum, la velocitat, l’enquadre. Els uapitís resulten ser models pacients i amb moltes possibilitats. Encara neva i al sol li costa fer-se pas entre els núvols. Ens falta una mica de llum per a millorar la captura d’imatges. Ja ens estem posant exquisides amb la sessió fotogràfica!

Finalment, deixo a l’Ona amb la càmera i marxo amb en Dani a estirar les cames al poble. Banff continua sent la ciutat turística que havíem vist fa unes setmanes, però ara sé que no molt lluny d’aquest carrer comercial hi ha la natura salvatge del Canadà. Després d’un beure a una de les cerveseries artesanals de la zona, tornem xino-xano cap al càmping. Continua nevant, però algun raig de sol s’escola per entremig dels núvols, donant aquell toc de llum que ens ha faltat a la sessió fotogràfica amb els “elks”. Potser l’Ona ha sigut més pacient que jo hi ha aconseguit captar el moment.