Aventures en família per Amèrica

La nit a la Coleman ha sigut plàcida, només la Ona, encaixonada a la llitera de sota, ha passat fred, la resta hem dormit com torronets, sota el constant murmuri dels ventiladors de la calefacció.

Avui tocaria parlar de la passejada que vam fer per descobrir la realitat del camping de Kinbrook, sota un sol increïble, una temperatura gèlida però amb un ambient força agradable. Descobrint fauna salvatge increïble, mes enllà de la pròpia.

També tocaria explicar un dissabte de turisme local poc atractiu que ens ha permès descobrir que tots els museus i resta de locals de caràcter cultural estan tancats i barrats esperant la primavera o directament l’estiu. Només l’antic aqüeducte que travessa Brooks es pot visitar, i perque és a l’aire lliure i no has de passar cap tanca! Es tracta d’una d’aquelles idees de bomber que tenien els primers assentaments d’occidentals a Canadà: Ens falta aigua? Doncs ens la fem arribar, que aqüeductes ja en feien els romans, tan difícil no deu ser. Però es veu que sí que ho era de difícil! Per què va ser un nyap rere un altre. Durant un temps, uns deu anys, va portar aigua, sí, però a quin preu! Ara roman silenciós, buit i esperant la inevitable demolició.

I per suposat, explicar la barbacoa que hem intentat muntar per al dinar-sopar. No ha costat encendre el foc i la fusta cremava amb ganes, però per notar l’escalfor t’havies de posar pràcticament a sobre del foc, així que, a mesura que la llum del dia marxava i baixava la temperatura, els efectius han anat deixant la barbacoa per esperar pacientment la carn a dins la caravana.

Però tot això ha quedat de banda quan hem descobert la crua realitat de la vida hivernal a Canadà:

La barbacoa seguia el seu curs, i ja només quedava el cuiner posant llenya al foc i portant hamburgueses a la caravana mentre la resta esperava, com pollets, a què arribés el menjar. Va ser llavors, en algun moment, que el murmuri de la calefacció es va apagar. Ningú se’n va adonar al principi, però el so greu, apagat i constant dels ventiladors havia passat a formar part de la nostra vida a la Coleman i la seva desaparició va ser primer, com una sensació estranya i després un neguiteig. Com quan estàs a la cuina i notes que alguna cosa no està bé, llavors revises els focs, la porta de la nevera, obres el rentaplats, fins que finalment descobreixes que són les patates, que finalment, després de dos mesos d’espera, han començat a podrir-se.

No va ser fins que la temperatura ja havia caigut alguns graus que no ens en vam adonar. Primer sense amoïnar-nos gaire, prement botons i intentat recordar totes les indicacions que ens havia donat en Lars, però la nostra virtual llar de foc no feia res. Després amb més nerviosisme en adonar-nos de la nostra fragilitat. En un càmping gelat, sense companyia (els nostres veïns havien marxat al matí) i sense poder escalfar l’únic lloc habitable, la vida podia complicar-se molt ràpidament.

Durant una bona estona vam ser com cinc micos movent-nos nerviosament en una gàbia, la temperatura, a causa de la falta d’aïllament de la caravana havia baixat considerablement i ja anava tothom amb l’anorac posat. Revisats els fusibles i picats tots els botons de la calefacció, ens quedàvem sense alternatives. Llavors vam recordar la calefacció de gasoil auxiliar, vam trobar el comandament, la vam encendre i tornar a sentir el soroll (no ho hauria dit mai) reconfortant dels ventiladors funcionant, primer llençant aire fred per poc després enviar-nos el desitjat aire calent. Això ens va tranquil·litzar, però el soroll era molt superior i no sabíem de l’autonomia del gasoil, si ens quedàvem sense combustible a mitjanit… nyeck! En aquelles condicions no era viable quedar-se a dormir al càmping.

Per sort, el nostre llogater ens va resoldre l’entrellat, que, per altra part, era força evident i només la nostra inexperiència i els nervis no ens havien evitat veure: Els fusibles de la caravana estaven aixecats, però els de la font de corrent del càmping a la que ens havíem connectat havien saltat en encendre microones, calefacció i ràdio.

Un cop aixecats els fusibles vam respirar i vam poder acabar el sopar (ja s’havia fet de nit) amb un somriure a la boca i explicant-nos entre tots com ho havien viscut. Ja érem una mica més canadencs i ja sabíem que amb les normes del país del fred no es juga.

Bonus track: