Aventures en família per Amèrica

Aquest cap de setmana és especial. Tornem a estar tot junts i marxem per primera vegada amb caravana. La idea és provar-la per veure si ens pot servir de cara al Spring Break, la Setmana Santa canadenca que va del 25 març al 2 d’abril.

No hem anat mai amb caravana, i tot i que som conscients que els cotxes, les ciutats i el país en general està preparat pels monstres que de moment dormen, com si fosin óssos, en grans garatges oberts que hi ha per tota la ciutat, preferim llogar alguna cosa petita, més adecuada a les nostres dimensions. La vam trobar fa unes setmanes, va costar, per què la majoria passava dels 7 metres llargs, però al final ens vam quedar amb una Coleman de 6 metres on poden dormir 6 persones! Sí, sí… el trasto és petit per als estàndars canadencs, però nosaltres anem sobrats.

El lloc també està decidit, i una mica obligats. No hi havia gaire on escollir per què la gran majoria dels càmpings d’Alberta estan tancats i no obren fins al maig o l’abril, per què serà? En qualsevol cas marxem a Kinbrook Island, un càmping públic ubicat en una petita illa al costat d’un llac immens, el Newell. Aquesta vegada deixem les rocalloses de banda i marxem cap a l’est, tirant cap a casa, però només una mica. El poble més proper és Brooks, típicament canadenc: un carrer principal molt gran amb els centres comercials amuntegats un al costat de l’altre i tot ple de cases unifamiliars en una extensió enorme de terreny.

Anem lliures d’equipatge, per què la caravana ens espera a Kinbrook. El nostre llogater volia anar a pescar i aprofita per anar-hi abans, dormir allà i deixar-nos la caseta a lloc. És una sort per què l’esperada pujada de temperatures no apareix i ens hem plantat a Brooks cap a les 4pm i en plena tempesta de neu i vent. Tothom condueix amb molta prudència entre plaques de gel i neu i les úniques figures que ens confirmen que no som en mig d’una escena de pel·li postapocalíptica són les dels estudiants que acaben ara les classes i tornen a casa. També són els únics que no s’han adonat que estem a -15ºC, per què pocs porten anorac i els barrets i guants brillen per la seva absència. Un calfred recorre l’esquena de la Laia només de veure’ls!

Passem Brooks i ens endinsem de nou en la planúria canadenca que ens ha acompanyat d’ençà que vam deixar Calgary. Una carretera recta, llarga i plena de neu és el final del nostre recorregut. Apareixem al càmping intuïnt la carretera, passem la caseta de l’entrada on un cartell ben visible no convida a entrar: “Closed”, però continuem endavant, que la tanca està aixecada. Tot és desert i el vent continua movent la neu amunt i avall. Avancem a poc a poc, buscant la nostra parcel·la, tot i que ens podríem haver posat a qualsevol lloc. Finalment trobem en un racó, dues caravanes. Una ha de ser nostra, per força!

Tal com parem, apareix en Lars, el nostre llogater. A partir d’aquí tot succeeix molt de pressa, que la temperatura, la neu i el vent no donen treva. En Lars ens explica com enganxar la caravana al Chinook (el nostre Jeep) i les quatre coses bàsiques per no morir congelats en aquell mar de neu. El tipus ho ha deixat tot preparat i fins i tot ens ha netejat de neu la zona! El Diego, la Laia i jo escoltem i mirem tot com alumnes aplicats, però segurs que suspendrem, és impossible mantenir l’atenció mentre les teves dents no paren de picar i vas donant cops a terra amb els peus per evitar les possibles congelacions. Les dues adolescents s’han quedat al cotxe, esperant instruccions (digues-li ximples!). A mitja formació ens ha vingut a saludar i oferir ajuda l’amo de la caravana del costat, un avi que passa els caps de setmana al llac, hi ha gent per tot.

Minuts més tard ja estem sols, instal·lats i revisant la llista de pel·lis que ofereix la Coleman. La temperatura a dins és quasi primaveral, tot i que el terra sembla gel i cada vegada que obrim la porta, morim de fred. Això hauria de ser tot, si no fos que tot just són les 4 de la tarda i les ganes de veure on dimonis som supera el fred que fa allà fora. Els més valents ens abriguem com mai i sortim a donar una volta. Els núvols i el vent, que no para, no deixa veure gaire, però el llac és espectacular. Una gruixuda capa de neu ho cobreix tot i ens enfonsem fins als genolls a cada passa. Al fons, al mig del que ha de ser massa enorme d’aigua en algun moment de l’estiu, podem veure les casetes i cotxes dels pescadors. Estem al mig de que podria ser una versió càmping de “El Resplandor”, per sort només hem de passar aquí un cap de setmana.

Després de passejar una estona toco a retirada, la meva valentia s’ha acabat així que el dolor de peus pel fred ha deixat pas a l’anguniosa sensació que m’he quedat sense dits. La Ona no ha parat de fer la cabra en tota l’estona i la Laia s’ho mira tot com si estigués fent turisme a les Rambles, però sincerament, jo no puc més.

Després de recuperar algunes calories, tornem a sortir, aquesta vegada per desenganxar una altra vegada la caravana i arribar-nos fins a Brooks a comprar provisions. La tornada és una pel·lícula de Mad Max. Darrere porto, arrapada una furgoneta enorme amb uns llums que van més enllà dels nostres i darrere seu van apareixent altres furgonetes, més grans encara, que ens avancen a velocitats de vertigen mentre aixequen la neu que hi ha a la carretera. Això provoca que la poca visibilitat desaparegui completament i tot que freno cada vegada fins a pràcticament parar, poc ens falta per no acabar al prat en una d’aquestes. Estan bojos aquests canadencs! Acollonits i a pas de tortuga, arribem al càmping jurant-nos a nosaltres mateixos que no tornarem a fer aquella carretera de nit, quin patir!