Aventures en família per Amèrica

Quan vols establir-te a un nou país hi ha certs passos pels quals, hem descobert, has de passar. Els nostres han seguit més o menys aquesta seqüència:

Primer pas: Aconseguir casa, cole per les nenes i visat de treball pel Diego

Segon pas: Comprar un cotxe i treballar la casa perquè sigui el més semblant possible a una llar.

Tercer pas: Entendre i intentar no fer-se mal amb les lleis (escrites o morals) que regeixen el país.

Quart pas: Integrar-se amb els natius.

Tot i que podríem dir que no hem deixat enrere del tot el tercer pas, estem plenament submergits en el quart i un dels punts que ens està portant més mal de caps és el tema dels extraescolars.

Sense res a fer, sense cap conegut i tot i que es fa de nit molt d’hora, les tardes són molt llargues a Calgary. Les nenes van sobrades d’hores de mòbil i s’han de buscar alternatives, però no va ser fàcil i cap d’elles té a veure amb els castells…

La primera opció, com sempre, va ser als clubs de l’escola: Voleibol per la Sira i Basket per la Ona (el Handbol aquí… caca), però van sortir “rana” els dos. Resulta que aquí l’esport escolar no va en pla integrador, és més aviat a guanyar i selecció al principi de temporada, així que deuria haver-hi nivell, perquè la nostra Hinata particular es va quedar fora. El cas del basket va ser diferent. En aquest cas va ser falta d’afició a l’institut, només la Ona i dues noies més es van presentar al casting. Clar, van guanyar, però no donaven per muntar un equip i allà es va quedar el tema.

Així que vam començar a picar pedra als clubs esportius. La Sira ens va costar deu i ajuda, però finalment la vam col·locar a una espècie d’indústria del voleibol amb infinits equips de diverses categories que entrenen un dia a la setmana (divendres) i competeixen un altre (diumenge). Tampoc acompanya la ubicació, el pavelló o millor dit, la nau industrial on tenen les 12 pistes està una mica més enllà del final de Calgary, així que anar-hi és passar-hi la tarda. Amb tot, resulta que tenim a la nena contenta i fent exercici, així que ADELANTE ROMERALES!!

La Ona s’està emportant la pitjor part. Va començar anant a un equip d’handbol un dia a la setmana (pintaven bé les coses llavors) i tot i ser la més jove i jugar amb noies i nois que li passaven dos caps, sortia suada, cansada i contenta. Però va durar poc, en arribar Nadal van parar entrenaments i ja no van tornar, o com a mínim no amb les de la seva edat (quines altres?). Des de llavors o hem provat amb el basket escolar, però no hi havia prou noies que volguessin jugar. Amb el hockey gel, però les lligues ja estan començades. Amb el futbol (soccer), però tot és caríssim, així que de moment la tenim fent escalada amb el papa, que no és el mateix i no cansa tant… haurem de seguir buscant. 

La Laia, que també té tardes lliures, empesa per la Carmen, s’ha aficionat al ioga. En aquest cas no ha estat difícil, només ha fet falta pagar la quota mensual i a ioguejar. No és barato, però és una espècie de tarifa plana: pagues una quota i pots anar cada dia i a les hores que vulguis. Ho està aprofitant, així que no surt tan malament.

Com ja he dit, jo m’he apuntat a un centre d’escalada. La quota familiar (la Ona i jo) no surt tan malament i l’ambient és collonut si no fos per les bronques que em carden cada vegada que faig alguna cosa malament: no puc anar descalç, no agafo bé el grigri, no puc anar de primer… En fi, tot és aprendre. Ah! I l’escalada en gel! Un regal que em vaig fer va uns mesos, m’ho vaig passar pipa!!

Bonus:

la via de la Ona:

Ja que no hi ha manera de trobar extraescolars, la deixem anar al BLine, una pista indoor per bicicletes BMX que li té el cor robat.

La Ona al BLine

Bonus 2:

Just abans de publicar aquesta entrada, apareix una altra oportunitat. Han obert places per un equip de hockey herba a l’institut!!! La Ona està emocionada amb l´opció, ja ens ha dit que no hi ha gaires nenes apuntades, però el proper dimecres té la primera prova, a veure què tal. Us anirem informant!