Aventures en família per Amèrica

Els canadencs tenen fama de ser persones molt amables. En les xerrades preparatòries per a participar en el programa ens van remarcar molt que moderéssim el to i les paraules de les nostres converses amb els canadencs. No sols a la feina, també en el nostre dia a dia. Els canadencs tenen unes maneres molt “polite” a l’hora de comunicar-se que sorprèn persones de costums més … “directes” com nosaltres.

Malgrat ja veníem molt “alliçonades”, els primers dies no ens va deixar de sorprendre comprovar “sobre el terreny” aquesta manera tranquil·la, suau i extremadament amable que gasten a el Canadà. Ràpidament, entre sorpreses i encantades, les nenes i jo ens vàrem anar adaptant a aquest tipus de comunicació. Després d’uns primers dies de meravellar-nos de l’extremada “educació” en la parla i els gestos dels canadencs, vàrem començar a veure que no tot pot ser tan perfecte. Als canadencs, com a tothom, hi ha coses que no els semblen bé, o que els molesten, o que et neguen, però amb aquesta manera tan “curosa” de dir i fer, moltes vegades el missatge queda totalment encobert per algú “no expert” a llegir als canadencs entre línies. Els primers dies l’Àngels ens va anar “interpretant” algunes converses i situacions que a nosaltres, per novelles al país, ens passaven per alt o malinterpretàvem. Al cap d’un mes vaig entendre que la majoria dels canadencs, no diuen el que pensen. No és ben bé que menteixin, però està mal vist dir o fer coses que puguin ofendre a l’altra persona i d’aquesta manera em costa molt saber realment el que pensen els meus companys de feina i les persones amb qui tracto perquè no em diuen directament el que necessito saber. Aquí la majoria dels missatges són positius, amables i cordials, però no sempre són el reflex de què volen dir.

En la mateixa línia de la manera de fer canadenca, la majoria de canadencs, si tens algun problema, t’ofereixen la seva ajuda. El bon veïnatge, la companyonia a la feina, l’amabilitat al carrer i al transport públic…, En general és una societat acollidora. Aquest tret, però, no és sinònim d’amistat. Malgrat que la nostra intenció era crear llaços amb els canadencs, hem acabat fent amistat amb el grup de “Profesores Visitantes” (novells i veterans). A tots ens està costant anar més enllà del bon veïnatge i de la companyonia a la feina i passar a formar part de les relacions socials amb els canadencs.

El grup de “Profesores Visitantes” és relativament reduït i cada petita ocasió és motiu de gran celebració. L’arribada d’algun paquet dels de casa amb “coses bones”, la visita d’algun familiar o amic, la compra d’un sofà i, sobretot, un aniversari són excusa suficient per a reunir-nos xerrar, riure i compartir. Aquesta setmana hem tingut tres aniversaris que ens han omplert amb escreix la ració de relacions socials de la setmana.

El primer aniversari va ser el de la Valentina, la filla petita de la Carmen. Ha fet deu anys. Dissabte passat a la tarda la Carmen va organitzar una festa per la Valentina i les seves amigues de l’escola. Al vespre tocava la festa “no infantil” i hi vàrem anar el grup de “Profesores Visitantes”. Amb alguns no ens havíem vist des d’abans de Nadal i ens va fer molta il·lusió trobar-nos altra vegada. Va venir l’Eugeni, el marit de l’Àngels, acabat d’aterrar des de Barcelona, després d’un llarg i complicat procés per aconseguir passar uns mesos amb la família al Canadà.

El segon aniversari va ser el de la Carmen, dimecres 1 de febrer. Quaranta i pocs. La seva filla gran (12 anys), la Clara, va voler organitzar-li una festa sorpresa i es va “compinxar” amb el grup de “Profesores Visitantes” veterans per muntar-li una bona sorpresa. Una classe de ioga amb les amigues i una festa sorpresa a casa seva. La casa de la Carmen es va tornar a omplir de gent. Petons, abraçades, riures, vi, pernil i sense hora d’acabar. Rareses en una festa canadenca.

El tercer aniversari va ser el d’en Germà, “Profe Visitante” valencià, divendres 3 de febrer. Trenta i tants. Ens va proposar anar a un bar amb bolera al Down Town. En ser divendres la convocatòria va tenir força èxit entre els “Profes Visitantes” d’aquest any. Hi érem quasi tots. Converses animades, unes partides de tenis taula, una mica de ballaruga i alguna partida de bitlles. Ho vàrem passar genial, però el reportatge gràfic és pràcticament inexistent.