Aventures en família per Amèrica

No tinc clar si ja havíem parlat d’en Phil, el veí de l’Àngels. En tot cas es tracta d’un home gran, jubilat i separat que té una relació molt especial amb el seu net gran, d’uns dos o tres anys. Ja el vam conèixer a la festa de Halloween, quan a -10º passejava amunt i avall del carrer amb el net mig despullat en braços. En un primer moment ens vam espantar, però vam acabar per deixar-ho estar, una altra excentricitat canadenca que calia assimilar.

Doncs el personatge en qüestió, i gràcies a la seva veïna, l’Àngels, ens va convidar a un dinar preNadal, una celebració nadalenca abans que la gran part de la tropa hispànica marxés cap a casa a passar les festes de Nadal. Hi estàvem convidats l’Àngels i els nens, la Carmen i les seves filles (una altra professora Visitante encantadora que flueix) i nosaltres quatre (sniff!).

Com a bon dinar de Nadal el menjar estava clar: la Laia havia promès croquetes, unes autèntiques desconegudes al Canadà. L’Àngels faria el caldo i el Phil faria “turkey”, que no té res a veure amb els falàfels o els shawarmes, és un gall d’indi! Sí, clar, ara resulta que tothom ho sabia. Doncs jo no tenia ni idea de què dimonis parlaven fins que el vaig veure. Redéu, quin tros de carn!! En fi, per la seva part la Carmen, amant del menjar, però no de la cuina, va portar postres.

L’empatxada estava assegurada. El que no teníem tan clar eren els horaris. Els canadencs dinen poc i molt d’hora i els espanyols ho fem tard i “a lo grande”, sobretot si és un dinar especial com aquest, així que sota la premissa de “apareixeu cap a les 12 h i anirem fent” ens vam presentar a casa del nostre amfitrió amb les croquetes fetes, una ampolla de vi i una sorpresa en forma de Whisky canadenc. Bé, presentar-se, presentar-se, em vaig presentar jo. Que la resta es va escapolir cap a zona de confort, a casa de l’Àngels.

I a partir d’aquí tot va ser com un conte de Nadal. La casa del Phil és una autèntica meravella, plena de curiositats i atapeïda de mobles cadascun del seu estil, però que encaixaven a la perfecció. Venint de les cases nues i mobles de segona mà que abunden a les llars dels profes espanyols al Canadà, allò estava a mig camí entre un museu i l’estudi del professor Dumbledore.

Em va rebre amb el nét corrent amunt i avall de la sala, em va convidar a entrar i va desaparèixer cap a la cuina, mentre jo amb l’ampolla a la mà i intentant no trencar res mentre em treia les sabates (obligatori a tota casa canadenca!). Després de saludar a la corrua de nens que jugaven per la sala, escalfar-me a la llar de foc i fer un reconeixement ràpid de fotos i quadres, el meu amfitrió continuava sense aparèixer, així que seguint l’olor de rostit que feia salivar vaig endinsar-me cap al que semblava la cuina. Allà hi era ell, preparant el seu “turkey”, un animal que feia goig de veure, i tots els complements que l’acompanyaven.

I ja està! Cervesa en mà, conversa políticament correcta i fàcil per al meu raquític anglès i anar fent amb el pica-pica d’embotits i formatge. Van arribar la resta de convidats amb la tercera birra i quan ja m’atrevia a parlar de tot. Eren quasi les 15 h, la carn continuava al forn i no semblava que hi hagués pressa per menjar, fins que la pressió infantil es va fer massa evident. Primer taula de petits, amb les mares i l’avi donant instruccions, xerrant i rient per després enviar la canalla a veure la tele (per què sortir a jugar al parc aquí no s’estila) i començar amb el primer i veritable dinar de Nadal. La sopa de galets immensa, les croquetes boníssimes i el gall d’indi increïble, es desfeia a la boca i ha acompanyat de les verdures i el béicon, no hi havia qui deixes res al plat. Tot plegat regat d’un vi força correcte que va anar passant com si res.

Amb tot això es van fer les 18 h de la tarda. Ja feia estona que explicàvem batalletes, que el suflé havia pujat força en preguntar per política (Conservador trumpista fins a la medul·la l’avi) però que va baixar de pressa davant la passivitat de la resta de comensals, més interessats a conèixer que en posicionar-se, quan vaig treure el tema dels espirituosos. Doncs resulta que en Phil és un gran amant del Whisky, així que vaig aprofitar per treure el meu últim trumfo en forma de Canadian Whisky FOXHEART. I es veu que me la vaig jugar, per què just abans ens va fer una dissertació sobre les bondats dels licors i la falta qualitat dels canadencs en aquest sentit. Per sort m’havia deixat els quartos, però havia valgut la pena, estava més que passable el destil·lat.

Per acabar la tarda/nit i abans d’enfilar cap a casa el Phil ens va ensenyar una altra de les seves joies, un Triumph vermell que havia comprat al 76 i que ens va deixar bocabadats i que tenia aparcat al garatge canadenc habitual, però amb calefacció! Hi ha luxes en aquest país que s’agraeixen molt.