Ara seriosament. Si l’univers és infinit i hi ha infinites versions de mi mateix, no podia ser jo el Diego multimilionari?
D’acord, d’acord… es comença pel principi. Era un fred (per variar) matí de 2022, específicament el dimecres passat, 23 de novembre. Després d’un dinar abans d’hora (és a dir, a la canadenca) vam sortir amb el pare cap a Edmonton, però abans vam passar a buscar un noi que necessitava anar també cap a la capital. Vaja, que vam fer de BlaBlaCar. El noi es diu Cuau i tot i que va néixer a Mèxic fa 12 anys que viu al Canadà. Ens hem donat els Instagrams durant el viatge i un dia d’aquests ja quedaré amb ell.
Total que vam arribar a la ciutat, deixarem al Cuau i el pare em deixà a mi a la que serà la meva llar i el meu lloc de feina… en principi fins al juliol: Hosteling International Edmonton. HI és una cadena d’albergs sense ànim de lucre per a viatgers internacionals. És a dir: una colla de hippies muntant albergs. Vaja: el lloc de feina perfecte per a mi. El comiat va ser molt emotiu, fins i tot el vaig abraçar.
Ahora en serio. Si el universo es infinito y hay infinitas versiones de mí mismo, no podía ser yo el Diego multimillonario?
De acuerdo, de acuerdo… se empieza por el principio. Era una fría (para variar) mañana de 2022, específicamente el pasado miércoles, 23 de noviembre. Después de una comida antes de tiempo (es decir, a la canadiense) salimos con mi padre hacia Edmonton, pero antes pasamos a buscar un chico que necesitaba ir también hacia la capital. Vaya, que hicimos de BlaBlaCar. El chico se llama Cuau y a pesar de que nació en México hace 12 años que vive en el Canadá. Nos hemos dado los Instagrams durante el viaje y un día de estos ya quedaré con él.
Total que llegamos a la ciudad, dejamos a Cuau y mi padre me dejó a mí al que será mi hogar y mi lugar de trabajo… en principio hasta julio: Hosteling International Edmonton. HI es una cadena de albergues sin ánimo de lucro para viajeros internacionales. Es decir: una panda de hippies montando albergues. Vaya: el lugar de trabajo perfecto para mí. La despedida fue muy emotiva, incluso lo abracé.

Em va rebre el mànager: el Greg (que és calb, jo crec que és el mateix que el del diari). A l’entrada em va presentar al Dan (un tros d’home enorme, jo diria que d’uns 40, amb panxa cervesera, també calb, però amb una barba densa i negra que podria usar de cortina). Malgrat el seu aspecte imponent, és un tros de pa i li agrada fer broma. Amb ell, som els únics dos membres de l’staff que vivim a l’alberg. L’única diferència és que ell fa 20 anys que treballa aquí i jo 7 dies. Després de les presentacions, el Greg em va acompanyar a la meva habitació i em va donar les claus, ara sóc poderós.
Me recibió el mánager: Greg (que es calvo, yo creo que es el mismo que el del diario). En la entrada me presentó al Dan (un pedazo de hombre enorme, yo diría que de unos 40, con panza cervecera, también calvo, pero con una barba densa y negra que podría usar de cortina). A pesar de su aspecto imponente, es un trozo de pan y le gusta bromear. Con él, somos los únicos dos miembros del staff que vivimos al albergue. La única diferencia es que él hace 20 años que trabaja aquí y yo 7 días. Después de las presentaciones, Greg me acompañó a mi habitación y me dio las claves, ahora soy poderoso.


Després d’aquesta entrada triomfal tot va anar a pitjor. Aquella nit vaig sortir a sopar fora ja que anava veient que amb els diners que tenia hauria de minimitzar els gastos per poguer arribar al primer sou, i volia donar-me un luxe, provablement l’últim en una temporadeta. El sopar va ser un desastre. El menjar no em va agradar, el servei no era que diguem exel·lent i em va provocar una mica de mal de panxa el dia següent. Fantastic! L’endemà, però, començava el training i vaig anar a treballar.
El training duraria 5 dies, 3 de torn de tarda i 2 de torn de nit. I aquesta va ser la meva única activitat durant 1 setmana, i jo que sóc un ésser d’acció i no pas d’estar per casa, les vaig passar p**es. A sobre vaig passar gana. Quina gana! Jo! I a sobre jo, que són una persona que “menja molt poc” (que s’entengui la ironia si us plau), vaig passar-ho força malament. El que vaig ser va ser dormir molt, passar molta estona al llit i veure molta aigua… Ah no! Que l’aigua de l’aixeta de l’hostal semblava Aquarius de translúcida que era! Beure feia fàstic. Sense més ni més. Beure aigua em deixava un regust força dolent i la boca molt pastosa.
“Diego, hauries d’haver demanat diners als pares o a la família…” NO! Ni parlar-ne. El menys possible. Si vaig a viure sol, vull sortir-me’n sol! Que es noti que no sóc una persona orgullosa.
Después de esta entrada triunfal todo fué a peor. Aquella noche salí a cenar fuera puesto que iba viendo que con el dinero que tenía tendría que minimizar los gastos por poguer llegar al primer sueldo, y quería darme un lujo, probablemente el último en una temporada. La cena fue un desastre. La comida no me gustó, el servicio no era que digamos exelente y me provocó un poco de dolor de estómago el día siguiente. ¡Fantastico! El día siguiente, pero, empezaba el training y fui a trabajar.
El training duraría 5 días, 3 de turno por la tarde y 2 de turno por la noche. Y esta fue mi única actividad durante 1 semana, y yo que soy un ser de acción y no de casa y mantita, las pasé p**as. Encima pasé hambre. Qué hambre! Yo! Que son una persona que “come muy poco” (que se entienda la ironía por favor), lo pasé bastante mal. Lo que hice fue dormir mucho, pasar mucho rato a la cama y ver mucha agua… Ah no! Que el agua del grifo del hostal parecía Aquarius de lo traslúcida que era! Beber daba asco. Sin más ni menos. Beber agua me dejaba un regusto bastante desagradable y la boca muy pastosa.
“Diego, tendrías que haber pedido dinero a los padres o a la familia…” NO! Ni hablar. El menos posible. Si voy a vivir solo, quiero apañarmelas solo! Que se note que no soy una persona orgullosa.
Tenia clar que per sobreviure havia de recórrer a l’esport. Hi ha equips d’handbol a Edmonton, però no hi ha manera de saber on redimonis entrenen. A sobre no responen ni a correus ni a xarxes. Així que, malgrat tot, vaig anar a l’oficina de la federació que està on Jesucrist perdé l’espardenya, en bus. (Primera experiència d’una llarga i complicada relació amb l’ETS. No. No les Enfermedades de Transmissió Sexual. Si no l’”Edmonton Transport Services”). Una vegada allà vaig poder saber on entrena l’equip que més prop està de l’hostal i em van dir que no sabien quan entrenaven però que aquella mateixa tarda-nit hi havia una mica de “pachanguita” al Level 1, el pavelló on entrenen. Així que puntual com un rellotge suís i després de recórrer la “Ruta del Bacalao” entre ETS i a peu, vaig arribar al pavelló quan ja era fosc, on esperava informar-me dels horaris de l’equip i conèixer algun tècnic.
Tancat. El coi de pavelló era tancat! Vaig decidir esperar. Després de 20 minuts va arribar un cotxe, dos nois em van preguntar que quan començava i vaig dir que no ho sabia. 5 minuts després d’esperar van marxar. I allà estava jo, fotent-me de fred, assegut quasi a la neu amb l’esquena contra un mur al costat de la porta, menjant una “torta” d’all que havia comprat el dia anterior per sobreviure, pensant QUINA MENA D’SCAPEROOM ERA ALLÒ? Després de 45 minuts d’espera, en 3 idiomes diferents i en algun altre idioma que em vaig inventar, vaig maleir a tothom i vaig marxar caminant per on havia vingut. La situació era molt trista. Em va fer tanta ràbia que vaig cridar. Molt fort. Tant que em van ressonar les orelles. Va ser terapèutic, em vaig sentir força millor.
La tornada no va ser tan dolenta. Una vegada a l’alberg, amb Wi-Fi, vaig rebre un missatge per Instagram de l’Edmonton Handball Club. Era responent a un missatge que havia enviat jo dies abans preguntant per tot. Al·leluia! Ja la teníem aquí! El missatge incloïa lloc, dia i hora del següent entrenament. Per fi una bona notícia.
Tenía claro que para sobrevivir tenía que recurrir al deporte. Hay equipos de balonmano en Edmonton, pero no hay manera de saber donde rayos entrenan. Encima no responden ni a correos ni a redes. Así que, a pesar de todo, fui a la oficina de la federación que está donde Jesucristo perdió la alpargata, en autobus. (Primera experiencia de una larga y complicada relación con los ETS. No. No las Enfermetats de Transmisión Sexual. Si no el “Edmonton Transporte Services”). Una vez allá pude saber donde entrena el equipo que más cerca está del hostal y me dijeron que no sabían cuando entrenaban pero que aquella misma tarda-noche había un poco de “pachanguita” al Level 1, el pabellón donde entrenan. Así que puntual como un reloj suizo y después de recorrer la “Ruta del Vacalao” entre ETS y a pie, llegué al pabellón cuando ya era oscuro, donde esperaba informarme de los horarios del equipo y conocer algún técnico.
Cerrado. El pabellón del infierno estaba cerrado! Decidí esperar. Después de 20 minutos llegó un coche, dos chicos me preguntaron que cuando empezaba y dije que no lo sabía. 5 minutos después de esperar se fueron. Y allá estaba yo, recontrajodiéndome de frío, sentado casi a la nieve con la espalda contra un muro junto a la puerta, comiendo una torta de ajo que había comprado el día anterior para sobrevivir, pensando ¿QUÉ ESPÉCIE DE SCAPEROOM ERA AQUELLO? Después de 45 minutos de espera, en 3 idiomas diferentes y en alguno otro idioma que me inventé, maldije a todo el mundo y me marché andando por donde había venido. La situación era muy triste. Me hizo tanta rabia que grité. Muy fuerte. Tanto que me resonaron las orejas. Fue terapéutico, me sentí bastante mejor.
La vuelta no fue tan mala. Una vez al albergue, con Wi-Fi, recibí un mensaje por Instagram del Edmonton Handball Club. Era respondiendo a un mensaje que había enviado yo días antes preguntando por todo. Aleluya! Ya la teníamos aquí! El mensaje incluía lugar, día y hora del siguiente entrenamiento. Por fin una buena noticia.

Per acabar m’agradaria explicar què vaig menjar aquells dies d’espera al primer sou. Una amiga de Sabadell em va explicar que hi ha una app mitjançant la qual pots comprar menjar molt barat que els establiments tirarien: TooGoodToGo. Em va ajudar moltíssim. L’única part dolenta és que, com que aquí les ciutats són rematadament enormes, tots els TooGoodToGo eren a prendre per sac, mínim 1 hora i mitja en bus. I amb el fred que fa… Jo patia pel fred que tenia. Els peus em feien mal i les mans em deixaven de respondre durant les esperes per agafar un altre bus. Sort que als autobusos (com a tot arreu) tenen la calefacció a tot drap. Però l’entrada en calor acostumava a ser tant o més dolorosa com el refredament. El moment més feliç que recordo va ser després de recollir una comanda de TGTG que tenia mandarines. Fruita! Per fi! Va ser tot un èxit i no em vaig poder esperar a arribar a l’alberg. Mentre esperava al bus, vaig arriscar-me a mantenir les mans fora les butxaques per pelar i menjar la mandarina. Resum: va valdre totalment la pena.
Fins aquí aquesta entrada (que ja sé que ha tardat a arribar, no em pressioneu). I la vull acabar amb la següent frase: Visca les mandarines.
Para terminar me gustaría explicar qué comí aquellos días de espera al primer sueldo. Una amiga de Sabadell me explicó que hay una app mediante la cual puedes comprar comida muy barata que los establecimientos tirarian a la basura: TooGoodToGo. Me ayudó muchísimo. La única parte mala es que, como que aquí las ciudades son rematadamente enormes, todos los TooGoodToGo eran a tomar por saco, mínimo 1 hora y media en autobus. Y con el frío que hace… Yo sufría por el frío que tenía. Los pies me hacían daño y las manos me dejaban de responder durante las esperas para coger los autobuses. Suerte que a los autobuses (como todo por todas partes) tienen la calefacción a toda pastilla. Pero la entrada en calor acostumbraba a ser tanto o más dolorosa como el enfriamiento. El momento más feliz que recuerdo fue después de recoger un pedido de TGTG que tenía mandarinas. Fruta! Por fin! Fue todo un éxito y no me pude esperar a llegar al albergue. Mientras esperaba al bus, me arriesgué a mantener las manos fuera los bolsillos y sin guantes para pelar y comer la mandarina. Resumen: valió totalmente la pena.
Hasta aquí esta entrada (que ya sé que ha tardado a llegar, no me presioneis). Y la quiero finalizar con la siguiente frase: Vivan las mandarinas.


Deixa un comentari