Avui vaig a fer una substitució a l’únic High School bilingüe de Calgary. S’hi imparteixen “grade” 10, 11 i 12, l’equivalent a 4t de l’ESO, 1r i 2n de Batxillerat. Per a mi, que sento pànic en haver de fer substitucions a “elementary” (primària), poder treballar amb els alumnes més grans és tot un al·licient. Fins ara he estat fent la majoria de substitucions a “middle school”, que seria 1r, 2n i 3r de l’ESO (12-14 anys). També he anat en un parell d’ocasions a “elementary”, a un “grade” 2 i “grade” 3 (alumnes de 7-8 anys) i ha sigut tota una experiència!
El High School bilingüe és com el de les pel·lícules. Així mateix. És un edifici enorme, construït als anys ’20 del segle passat. Els seus passadissos llarguíssims estan plens de pòsters dels seus equips esportius i vitrines amb tots els trofeus guanyats en 100 any d’història, que, com us podeu imaginar, no són pocs!
El primer que et trobes en entrar a l’edifici és una gran sala central, el punt neuràlgic de l’institut. Allí hi han projectat en una pantalla gegant el partit de futbol del mundial Canadà-Bèlgica durant la pausa del dinar. La sala estava a rebentar. A les classes de la tarda alguns professors han continuat gaudint del partit a les aules amb els seus alumnes.
Per qüestions de logística familiar, avui no disposo de cotxe. Al matí en Dani em porta en cotxe fins a l’institut i a la tarda torno a casa pel meu compte. El dia passa de pressa i surto de l’institut amb energia. Potser és per aquesta energia, pel fet que fa dies que fa sol, que anuncien baixada dràstica de les temperatures per la setmana vinent o pel fet que, segons el Google Maps casa nostra està a uns més que assequibles 35 minuts caminant, el cas és que obvio la possibilitat de tornar en bus. Surto contenta i decidida (i inconscient) de l’institut junt amb la resta dels estudiants amb qui formem un riu de gent carrer avall. Abans no he arribat a la cantonada sóc testimoni d’una relliscada amb cul-a-terra inclòs que pateix un dels alumnes que just està a punt d’arribar al bus. Sense que ningú pugui reaccionar, el noi s’aixeca d’un salt, no es molesta a mirar a banda i banda (és ben conscient que TOTHOM l’ha vist) i puja amb certa dignitat al bus. Al segon tots reaccionem. Cap dels testimonis riu (malgrat que la caiguda ha sigut espectacular), conscients tots que qualsevol de nosaltres pot ser el següent. Davant aquesta possibilitat tots els presents ens posem tensos, extremem les precaucions i recordem la llista de recomanacions per a caminar amb seguretat pels carrers gelats. La llista és llarga, però es pot resumir amb la màxima “camina com un pingüí”. I ja ens veus a tots amb peus junts, fent petites passetes sense aixecar gaire la sola del terra i amb les mans a punt per recuperar l’equilibri quan faci falta.
Arribar fins a la cantonada dels busos (sense caure) es torna un objectiu a assolir. Un cop arribada a la mítica cantonada contemplo el carrer lateral de l’institut, com s’allarga “indefinidament” cap a l’oest, cobert per un elaborat mosaic de neu trepitjada, gel i aigua. No entenc exactament per què, decideixo continuar amb la idea de tornar caminant fins a casa. Intento memoritzar la ruta aconsellada pel Google Maps i guardo el telèfon a la butxaca. Necessito les mans lliures i la vista als peus. Afegeixo un nou propòsit a la tarda: arribar a casa sense caure de cul a terra.
Durant el periple descobreixo quatre coses importants sobre Calgary. La primera és que les postes de sol des del barri de Crescent heights no tenen preu. La segona és que el temps que et marca el Google Maps no té en compte les condicions del camí. La tercera és que la tècnica del pingüí, si la utilitzes correctament, és infal·lible. I la quarta és que les meves bambes urbanites són motiu d’admiració als instituts on vaig, però no són el millor calçat per a caminar per la neu.
Tardo quasi una hora a arribar a casa. Patinada per aquí, relliscada allà… Cap vegada de cul a terra. Tot i que ho considero un triomf, m’alegra que no hi hagi testimonis de la gesta. Una mera explicació del fet sense imatges permet fer-se una idea prou digna de la història. Si hi hagués testimonis presencials, no en tindrien la mateixa impressió.
I així vaig fent el meu camí per la nostra nova vida al Canadà. Coneixent nous costums, idees i punts de vista. Sobre la vida, l’escola, la família, la gastronomia, els valors… Aprenent a ser prudent amb els meus judicis sobre el que encara no conec prou bé. Caminant a pas de pingüí.
Aventures en família per Amèrica 
Deixa un comentari