Aventures en família per Amèrica

Doncs ja hi tornem a ser! Mai t’acostumes al tràfec dels avions, els controls de bosses i aduanes. Com a mínim a mi em passa que sempre tinc la certesa de que alguna cosa no he fet bé: m’he deixat algun paper o alguna cosa hi ha a la bossa que confirmarà que sóc un perillós terrorista que no pot agafar aquell avió.

Però després te n’adones que allà ningú té ganes de deixar-te tirat i no perquè siguin bones persones, és que és un “marrón” deixar-te tirat al mig d’un aeroport sense lloc a on anar. És per això que, tot i que no ho fan amb la legendària simpatia suposada a tots els canadecs, fan tot el que està a les seves mans per què continuïs caminant i deixis de ser el seu problema. També va ajudar a no quedar-nos a mig camí, l’enllaç a Toronto les 3h i 20 minuts que vam escollir, que just van anar per poder agafar el vol cap a Calgary.

Menció especial a l’aeroport per a la ciutat més gran de Canadà (que no arriba als 3 milions de Barcelona), però es que és UN “PUTO” CAOS!!! No sé qui cony va dissenyar aquesta merda, però dubto que estigués pensant en un aeroport internacional que hauria de rebre una de les entrades d’immigrants més gran del món. I clar, així estan els seus treballadors, que els hi vesa la simpatia per tot arreu (ja m’enteneu!). I així anem també els passatgers, que, després de vols de 9h, ens trobem en una ratera, caminant passadissos amunt i avall, barallant-nos amb maquinetes i sense respostes clares per part de ningú. Al final te n’ensurts, clar, perquè allà tothom vol sortir d’allà o que surtis, però potser podries fer-ho amb millor cara.

En fi, que si fas les coses mínimament bé, arribes a Calgary a l’hora acordada per poder ser rebuts per la família que ja hi era. Ja en teníem tots ganes de tornar a estar junts.

Com sempre, no hi ha gaires fotos del viatge (qui cony vol fer una foto al poli amb mala cara que té a les seves mans l’entrada al país dels óssos?) i després surten aquests “tostons” d’entrades. Què hi farem!