Aventures en família per Amèrica

Amb dues setmanes de retard, avui volem cap a Canadà. El dia torna començar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. En Dave ens acompanya a Corvallis a agafar el bus per anar a l’aeroport de Portland. El conductor del bus, en veure el nostre equipatge que s’amuntega al costat del banc de la parada del bus, ens pregunta si ens traslladem. Es queda parat quan li diem que marxem a viure al Canadà. La Ona i la Sira estan contentes. Totes tenim ganes d’arribar a Calgary.
A l’aeroport de Portland tot és ràpid i senzill. En facturar la maleta de la Ona comprovem que, com ens temíem, es passa del límit de pes (pesa 23,3 quilos i el màxim és de 23). La noia del taulell aixeca lleugerament una cella i apunta a l’ordinador que la maleta pesa 23 quilos clavats. La meva maleta pesa 23,8 quilos! La del taulell aixeca les dues celles i apunta també els 23 quilos clavats, així, sense despentinar-se. La resta és tot fàcil fins aterrar a Calgary. Després és llarg i pesat. La sala d’inmigració on es recullen els permisos de treball i d’estudis sembla de pel·lícula post-tragèdia. Viatgers i maletes ens acumulem de manera caòtica en una sala d’espera massa petita. Segons el paperet que acabo d’agafar, tenim 32 persones davant. En els deu minuts que tardem a adonar-nos que no estem a la sala que toca han atès a dues persones. No vull fer el càlcul de quan ens hauria tocat. Ens envien a una altra sala molt més gran i amb cadires per seure. Sembla que és on atenen a les famílies. El lloc es veu més organitzat que l’anterior i tots els nens dormen tanquils sobre les maletes o col·locats estratègicament sobre les cadires. Han acabat els turrons. Contra tot pronòstic, l’espera es fa curta. Ens criden pel nom i ens donen els passaports amb el permís de treball i els permisos d’estudiant grapats en una de les fulles (una mica cutre). Envio un missatge a l’Àngels perquè sàpiga que ja sortim. Porta més d’una hora esperant. Rebo un correu que m’informa que la Sira ha de passar un control aleatòri de Covid. Em sona a voler allargar massa una pel·lícula quan hauria d’haver acabat abans d’estrenar la tercera entrega. Ens retrobem amb l’Àngels al vestíbul de l’aeropot. Càlida abraçada d’ós panda. Felicitacions per haver arribat (“tan lluny” afegiria jo …). Ens dóna la sensació d’estar aixecant la copa de la Champions. Passem a buscar el test a l’oficina de Healthcare de l’aeroport, situada estratègicament a l’altra punta de la terminal. Després de l’excursió, marxem amb la promesa que li farem el test a la Sira demà des de la casa. Per avui ja en tenim prou!

Càlida rebuda a casa l’Àngels. La Núria i en Quim es fan els tímids els primers cinc minuts de rigor. Després ja no dissimulen que estan contents de tenir-nos a casa seva. Sopem llenties estofades i converses amb aventures i regust a Calgary. A les 9 tots a dormir, que ja no donem per a més.