Aventures en família per Amèrica

Diumenge ens llevem amb la il·lusió de tenir en Marco. Demà hauria de començar a treballar a un institut a Calgary, Canadà, però ens és impossible creuar (legalment) la frontera que tenim a poc més de 9 hores en cotxe. Ens va bé sortir amb en Dani a córre una estona per rebaixar la tensó.

L’Anna i en Dave continuen amb la “resaca” post-caça de l’elk. Avui toca processar els kilos i kilos de carn per transformar-la en bistecs, salsitxes, hamburgueses, congelar-ne una part i fumar una altra per a conservar-la. L’Ona veu com en Dave es preparen per a la jornada, esmolant ganivets i altres estris perillosos i s’ofereix voluntària pel que calgui. En Marco, que degut al canvi horari porta llevat des de les 7 del matí i ha sigut “enganyat” per l’Anna que se l’ha emportat a córre pel bosc, s’apunta també al que calgui, per intentar no dormir fins al vespre. En Dani i jo també ens apuntem a la vetllada, ni que sigui per una estona. A la Sira, que ens mira de manera desafiant des del sofà, ni li preguntem.

Així doncs que els de l’expedició salsitxes-makers anem a casa d’uns amics dels Jolles (en Chris i en Brian) que tenen una cuina industrial. Un cop allí, les feines són explicades i distribuïdes segons afinitats a les eines perilloses. Jo em quedo a una discreta retaguàrdia fent de reportera gràfica dels fets. Al llarg de sis hores sense parar l’elk queda reduït a formosos bistecs grans com un pa de ral i a carn picada.

De tan en tan apareixen en Chris i en Brian per veure com va la missió. En alguna d’aquestes visites en Chris, un paio de 1’90 metres i pinta de viquing, en ofereix una visita guiada per la propietat. En Dave i l’Anna ja l’han vist i en Marco i l’Ona estan entusiasmats amb les tasques sanguinàries. En Dani i jo ens apuntem al “tour”. En Chris ens passeja pel jardí, l’estany ple de nenúfars, l’hort i visitem l’interior de l’hivernacle, on hi creixen un munt de plantes tropicals. En Chris ens explica cada planta, cada construcció de la propietat, cada detall. Ho han anat construïnt tots dos al llarg de molts anys. És com un paradís.

Acabem la feina a mitja tarda. Cansats i contents de la feina feta. En Marco més content que ningú perquè ha conseguit passar tot el dia sense dormir. Les ulleres que fa demostren l’esforç titànic (pobre!). Decidim celebrar la feina feta (i la gesta d’en Marco) a un dels restaurants preferits de l’Anna. És al terrat d’un edifici al centre de Corvallis, des d’on gaudim d’una posta de sol espectacular. El compàs d’espera dels visats és més fàcil amb dies com avui. Demà ja ho veurem!