Aventures en família per Amèrica

Avui arriba en Marco Serrano, el mitjà dels Serrano, amics de la família. La seva història també necessita un blog, però aquí només ens creuarem una mica. Ha vingut a Corvallis a passar el curs escolar amb els Jolles, s’hi estarà fins al juliol. Li esperen moltes aventures, segur.

De totes maneres primer de tot ha d’arribar. Com que l’Anna i el Dave tot just van aterrar de la caça de l’Elk ahir cap a les 23 h de la nit, ens hem ofert a anar a Portland a buscar a Marco nosaltres i ells accepten.

Marxem d’hora, per poder reconciliar-nos amb la ciutat i perquè volem veure un cotxe que potser comprem. Clar, aquesta part no la sabeu. A mesura que passaven els dies, ha guanyat força la idea d’anar fins a Calgary (així que puguem) en cotxe. Una de les raons és que als EUA són més barats i l’altra que ens fa gràcia arribar per carretera, ja que així ens estalviem els bitllets d’avió. Tingueu en compte que un cotxe haurem de comprar sí o sí. Em sap greu Julián, però serà un cotxe normalet i de segona mà (en el millor dels casos).

Doncs això, que ens arribem fins a Portland una altra vegada, veiem el cotxe, al venedor i tot el muntatge. Ens dóna temps per fer una passejada per al Sandy river delta, que és un delta (només per la quantitat de mosquits que hi trobem ja queda clar) però que no puc assegurar quins rius el creen. Tampoc pensem en fer fotos.

Cap a les 21:00 h som a l’aeroport, amb temps de sobres per veure com aterra l’avió puntualment a les 21:38 h.

Hauria de ser una extracció ràpida: arribar, veure nen, saludar, recollir maletes, sortir corrents. Peeeerò, som els Benítez i, com a les pel·lícules, tot és sempre una mica més complicat.

Cap a les 22:00 h han començat a aparèixer els primers passatgers a recollir les maletes (aquí aquesta zona és d’accés públic). A les 22:15 h comença a buidar-se l’aeroport, que quant a dimensions s’assembla més al de Girona que a Barcelona. Portem més de mitja hora estratègicament col·locats perquè el subjecte no s’escapi. A les 22:30 h l’aeroport està pràcticament buit i ni rastre del Marco. Enviem a Sira a rastrejar la zona i jo reviso la cinta de maletes. Trobo la del Serrano junior però la Sira no obté cap contacte. Ja tenim una part de l’objectiu complert, potser és ja suficient i ens podem presentar a Corvallis amb la maleta, posa que és del Marco, hauria de ser suficient. Li comento a la Laia, però es nega en rodó, vol el 100% del paquet. És molt meticulosa la nena.

Ens comencem a posar nerviosos. Bé, la Laia ja fa una estona que es puja per les parets, així que decidim que potser és bona idea preguntar a algú i ens comenten que segurament estan esperant que algú el vagi a buscar a l’entrada de l’avió!! I això no ho sabia ningú abans? En fi …

En aquest moment rebo una trucada de l’Anna, a la nostra amfitriona l’han avisat de l’aeroport que algú hauria d’anar a buscar al Marco… però amb autorització! Quin cony d’autorització!! Però si veníem amb el cartellet i els globus?? En fi, que el pare de l’infant està escrivint, des de les Espanyes, l’autorització al meu nom. També preguntem al taulell d’American Airlines i ens diuen que anem a les arribades que ens el portaran allà. 22:45 h i no apareix ningú, ni amb nen ni sense. Portem més d’una hora en alerta.

Ens torna a trucar a l’Anna, que al taulell d’American Airlines ens esperen… Bufff!!! Doncs tornem-hi. Doncs si, ens esperen, perquè em fan passar per davant de tothom (ens han colat!!) i em donen un tiquet per poder entrar a la zona restringida i anar a recollir el Marco.

Sembla que ja estem quasi a punt! Peeeerò no. Perquè a la noia d’AA sí que li agrada el DNI, i al poli del control també, però al responsable amb cara de restret que hi ha darrere seu no li mola. Així que per poder passar necessito el meu passaport, glups!

Caaaap problema, el puc anar a buscar a Corvallis i tornar amb ell i amb això ja seran les 2:00 h de la matinada i tothom estarà supercontent! Però per fi, en Murphi es posa del nostre costat i resulta que portem a sobre els passaports (diria que és la primera que els agafem) i puc tornar a enfrontar-me amb el senyor restret que ni em mira aquesta vegada, però afirma amb el cap mentre el poli passa la meva identificació per la maquineta.

I ara, després de passadissos que es fan llarguíssims, puc recollir al Marco, que juntament amb tres membres de la tripulació, estan encantats del meu retard. Firmo el paperet de recepció del cadell i cap a casa!

M’encanten les històries que acaben bé!