Aventures en família per Amèrica

Tornem a marxar de ruta. Deixem les esperes a Corvallis i ens encaminem cap a Sisters. Les nenes em volen ensenyar la “caseta” que tenen els Jolles allà, el poble i Mordor, que dit així no sembla gaire atractiu, però té la seva gràcia.

A mig camí parem, improvisadament, a dinar en una àrea d’esbarjo al Suttle Lake. És com trobar-te paradisos a cada cantonada. Una taula de pícnic al costat del llac, a l’ombra i vistes increïbles. Hi ha gent, però ningú es molesta i l’aigua del llac està quasi calenta i transparent, així que el bany no ens el treu ningú. Després de dinar, el puro i la copa continuem camí.

Sisters és un poble de muntanya que fins fa poc vivia dels boscos, la ramaderia i l’agricultura. Ha mantingut tota l’estètica dels pobles americans de l’època de les pelis de cowboys. Ara és un punt d’atracció turística tipus la Cerdanya, amb un munt de casetes disseminades pels voltants i un nucli (no us flipeu, que aquí els centre dels pobles són sempre dos carrers i una rotonda) molt comercial i molt cuidat. Es veu una mica que tot és de cartró pedra, però aquí té sentit el rotllo western.

És el poble on van dormir per fer l’excursió al Middle Sister a unes dues hores llargues de Corvallis (però aquesta part us la vau perdre). No es veu tan escarpat com el Pirineu, perquè no tens les muntanyes a tocar del nas, però es veuen molt a prop les tres Sisters, i el Mont Washington no queda tan lluny.

Abans d’arribar a la cabana, anem a Mordor, batejat així pel Diego. Anem amb el cotxe per boscos que podrien ser espectaculars si no fos perquè ja hem vist de totes les mides i colors. La principal diferència és el tipus d’arbre, estem dintre de boscos de Pinus ponderosa, amb troncs molt vermells, que contrasten amb els troncs grisos que hem vist fins ara.

Els boscos són espessos, però de sobte, apareix un nou tipus: els boscos totalment morts, primer fa la sensació que per causa dels focs (de baixa intensitat que diria el bomber), però després llegim que en ser boscos tan vells, els arbres no tenen la vitalitat necessària i que un insecte se’ls ja carregat a tots (collons amb l’insecte!). Així que si, això ja comença a semblar una peli postapocalíptica.

La cosa encara millora (quant a espectacular) a la que comencen a aparèixer les llegues de lava que caracteritzen aquesta zona. Es tracta de veritables zones on desapareix tota vegetació i és substituïda per pedra negra volcànica que ho envaïx tot i que fa aquesta sensació d’estar a la Lluna o a Mordor.

Quan arribem al mirador, fet amb pedra volcànica, estem totalment envoltats de pedra, ha desaparegut pràcticament tota la vegetació i només alguns arbres raquítics subsisteixen en aquest entorn tan dur, amb temperatures sota zero a l’hivern i per sobre dels 40º a l’estiu. Però és que a sobre la pluviometria no ajuda tampoc: a l’hivern estan colgats de neu (fins a 6 metres es poden acumular) i a l’estiu no cau una gota d’aigua durant mesos.

Passegem per aquest increïble paisatge intentant entendre què ha passat aquí, però es tracta de fenòmens que fa milers que van passar, així que es fa difícil comprendre com s’ha pogut conformar.

Tornem a agafar el cotxe aixafats per la calor i el paisatge que és increïble, però que et deixa l’ànim una mica sota mínims i ens encaminem cap a la cabana dels Jolles, que de cabana té poc: dos banys, un jacuzzi, un menjador gran i una sala d’estar a part de dues habitacions. L’únic inconvenient és que no hi ha llits, així que, després de la barbacoa de rigor, ens repartim les habitacions i a dormir, que s’ha fet tard. Demà toca visitar Sisters.