Aventures en família per Amèrica

No estan passant gaires coses últimament, hi ha certa tensió. El compàs d’espera pels visats canadencs s’està fent realment llarg. A hores d’ara ja volíem tenir el viatge a Calgary clar, els bitllets comprats i tot una mica preparat. Però la realitat és que fa uns dies vam cancel·lar l’Airbnb que teníem reservat, encara no sabem quan ni com anirem a Canadà i ni si arribarem a temps perquè Laia pugui començar el curs escolar a la seva escola.

Per la meva part no tinc clar si acabaré les meves vacances a Canadà o a Corvallis, així ja us podeu imaginar que hi ha cert nerviosisme… AAAAARRRGGGG!!!! QUAN ARRIBARÀ EL VISAT??

Disculpeu, m’he deixat emportar, ja està, ja estic millor.

Però no us preocupeu, ens ho prenem amb filosofia i sobretot tenint clar que estem de vacances… tot fos això.

El discurs aquest és per explicar que avui poca cosa… els nens s’han passat el dia a casa, mirant el mòbil, escrivint arcs de rol (si voleu més info, li pregunteu al Diego) o parlant amb amigues a hores intempestives (per les amigues). La Laia i jo aprofitem per sortir a comprar queviures, alguna altra cosa i dinar al poble.

Només aconseguim sortir de casa a mitja tarda. Volem anar a Marys Peak, diguem-ne que és la Mola de Corvallis, una muntanya de 1.200 m a la que es pot arribar amb cotxe o a peu a través de boscos plens de falgueres, pins enormes i pendents verds que fan vertigen.

Per a sorpresa de tothom es queda la Ona i ens acompanyen el Diego i la Sira! Alguna cosa està canviant? Creiem que la Sira està avorrida i la promesa d’una pujada suau i curta l’ha convençut (l’hem tornat a enganyar, però aquesta vegada sense intenció). Per part de la Ona, no sabem… no menja gaire, està com mig enfadada amb el món, es passa el dia parlant per al mòbil amb algú. Què li deu passar? Ah! I també convidem a la Sabi. Un dels gossos de la casa, crec que ja l’heu vist en algunes fotos.

La gràcia de Marys Peak, és que pots veure fins al mar (com a la Mola) i tota la serralada prelitoral (com a la Mola). En qualsevol cas, si no fos per les antenes que coronen el cim (no hi ha ni burros, ni restaurant, ni rosa dels vents), el lloc seria magnífic.

Com que arribem cap a les 21 h d’un dissabte a casa, el natiu ja ha sopat. Així que les hamburgueses de porc i elk ens les mengem els catalans. La Ona torna a ser ella. Què haurà passat aquesta tarda a casa?