Aventures en família per Amèrica

Avui, al contrari d’ahir, és un dia per escaladors, amb inici explosiu i final de resistència pura. Esperem que l’equip respongui com fins ara.

Ens aixequem a les 6:00h del matí esmorzar ràpid i amb poc més de mitja hora estem ja de camí al Pic Scott, que amb 2.721 m d’alçada és el punt més alt de la zona i ens ha de permetre tenir una perfecte panoràmica de la zona.

Per als que esteu preocupats per la Sira: s’ha quedat al camp base, dormint. Ahir ja vam decidir que fèiem dos equips, i que aixecar-se cap a les 10h del matí i esmorzar tranquil·lament tot esperant-nos, no era un mal pla.

Amb el Diego tirant al davant de tot i l’Ona sense cap interès per quedar-se enrere, la pujada es converteix en una cronoescalada. El camí puja sense donar treva, però tampoc no és cap cosa de l’altre mon. Així que el que havia de ser una hora i mitja de pujada es converteix en 55 minuts justos.

Fotos, felicitacions i poca cosa més. Ah! no, una altra de bona! Mentre esperem, coneixem a la Zofia, una noia polonesa, que no viu als EUA sinó … a Calgary!! I a sobre és professora. Ens passem contactes i ens emplacem per trobar-nos al Canadà.

A la baixada qui posa la directa és l’Ona i en 40 minuts som al cotxe. Arribem tan d’hora al càmping que agafem a la Sira just aixecada i escalfant-se l’esmorzar.

Desmuntem el campament i en acomiadem del Crater Lake, que ens ha encantat, però ens esperen noves aventures.

Només dir, que abans de marxar, hem vist l’estació de servei per posar benzina, però qui es podia imaginar que al país del vehicle privat poguéssim trobar-nos en 140 km i poc menys de dues hores no hi hagués cap altre lloc on repostar?

Reconec que no és la primera vegada que em passa i clar, anaven passant els kilòmetres, el dipòsit cada vegada més buit, i us ho prometo, ni un poble, ni una casa, res! Tot arbres (cremats o no), un riu etern que anavem resseguint i pàrquings per rutes al parc natural que estavem atravessant.

Dir que estava nerviós seria evident, poca cosa. No teniem cobertura ni casi posició amb el GPS, així que ens guiavem pel mapa de carreteres del 2005 que hi havia a la furgoneta i quan ja començavem a buscar un lloc on deixar ben aparcada al furgoneta per continuar a peu, va aparèixer Idleyld Trading Post. Mai un lloc tan ruinós, decadent i vingut a menys m’havia donat una alegria tant gran. Bufff!!! “Ompli el diposit senyora! Fins que li surti la benzina pels costats”.

Bé, un cop reperats de l’ensurt i prometent-nos que no tornarà a passar, descobrim que ens hem passat la següent parada. Fa una hora que hi hauriem de ser, però ens hem passat i tampoc estaven els ànims per buscar-ho massa. Però com que no som gent que es faci enrere fàcilment i estem de vacances … doncs ens hi en tornem, no hi ha res que no puguin arreglar dues bosses grans de patates i uns nachos.

Doncs amb tot el follón no us havia dit res. Estavem buscant unes banyeres d’aigua calenta naturals, les Umpqua Hot Springs, que fan les delícies de la família i ens permet arribar, després de dues hores i mitja més de viatge (recordeu que hem tornat enrrera una hora, doncs ara endavant) a Corvallis, just per disfrutar del sopar que ens han preparat entre el Kai i el Dave.

Al sopar parlem de moltes coses, però sobre tot de l’aventura que comença demà per als nostres amfitrions, en Dave i l’Anna marxen prop d’una setmana a la caça de l’Elk.