Aventures en família per Amèrica

Jornada de transició sense gaires atacs i on el pilot s’ha mantingut compacte tot el matí. Sense cap pic remarcable en el qual els escaladors poguessin marcar diferències, el grup principal ha esperat al final de l’etapa per poder decidir a l’esprint.

Així doncs, el pilot ha deixat el càmping de Redwoods i s’ha encaminat, per carreteres d’interior i amb una temperatura que pujava kilòmetre a kilòmetre, fins a Crater Lake. A unes 70 milles i quasi dues hores de camí.

L’únic punt remarcable ha estat la zona d’avituallament, a la ciutat de Grants Pass, on els natius ens han portat a dinar a una espècie de Mc Donalds, però molt millor i on tothom ha recuperat forces i ha continuat pujant el percentatge de colesterol.

En aquest punt l’equip dels Jolles ha demarrat cap a Corvallis, mentre que nosaltres enfilàvem cap al nostre destí, Crater Lake.

Ens hem mogut de la costa californiana a l’interior d’Oregon i la temperatura es nota, ha pujat quasi tant com el tipus d’interès de la hipoteca, que en arribar al càmping he rebut la notificació del canvi quota i m’he hagut de prendre una cervesa ben fresqueta per refer-me del sotrac.

Vaja, vull dir que al centre de l’estat, a uns 1.800 m d’altitud i a les 16 h de la tarda fot una calor com per morir-se, més de 100°, però Fahrenheit, així ni idea del que pot significar en realitat. Per sort et poses a l’ombra i la cosa canvia.

El càmping està força bé, i les nenes donen l’aprovat alt a les instal·lacions. Així que tot perfecte. De fet, es nota que, tal com van insinuar els Jolles, això és força més turístic que Redwoods. És una espècie de ressort, però amb tota mena d’allotjaments.

Al càmping hem fet un pipí, revisem la parcel·la (oh, què maca!) i tothom al cotxe per pujar fins al llac.

PE-RO-QUI-NA-PA-SSA-DA!

És impressionant, és un crater enorme, d’uns 8 km de diàmetre, ple d’aigua i amb una petita illa (dintre del que aquí podem dir petita) al mig. La veritat és que val la pena. Ens perdem una mica al ressort tot buscant informació i ens trobem amb llocs de menjar, tendes de marxandatge i hotels, però la informació d’excursions ens costa.

Però bé, ja sabeu que portem a la Laia. Ja tenim mapa, indicacions i les millors rutes. Amb la calor infernal que fa, apostem per la baixada al llac, banyar-nos, i després ja veurem. Son quasi dos kilòmetres de baixada continua amb 220 metres de desnivell que en acabat haurem de tornar a guanyar. La veritat és que la cara de la gent que puja no és gaire esperançadora, però baixem amb bon humor i sense enganyar ningú, que sempre dóna certa tranquil·litat espiritual.

Als que se’ls acaba la tranquil·litat és a la fauna del llac. Crancs, peixos i sobretot esquirols acaben sent presa fàcil dels Benites junior, que s’ho passen la mar de bé banyant-se i caçant tota mena de bitxos que troben pel camí. De fet, no fa falta anar gaire lluny, sembla que ells vinguin a buscar-nos.

Contra tot pronòstic, la pujada també és plàcida. Crec que ajudats també la imatge que hem vist tot banyant-nos: els treballadors del parc, en acabar la seva jornada, pujaven cap al pàrquing, però no sols, sinó ajudats per un tractor… a sobre del tractor? No! Anaven darrere seu, lligats amb cordes a l’enginy! Així que anaven caminant, ajudats, com la Marina al pic de l’infern (premi per qui entengui la referència), per la màquina que anava fent fora a tots els pobres turistes que es trobava al seu camí. Ens ha semblat graciós.

I res, cap al càmping a muntar tendes, fer el sopar i llestos per demà, que ens hem d’aixecar molt d’hora.