Aventures en família per Amèrica

Avui hem conegut al Shien. Un gran tipus, un californià de cap a peus. Li hem explicat dues o tres vegades que veníem d’Espanya, Catalunya, Barcelona… Però ho hem deixat per impossible quan finalment ens ha comentat que ell tenia amics a Guadalajara, província mexicana.

Però abans hem deixat el motel, un gran motel, passen grans coses.

Com que no podem cuinar a l’habitació hem anat a un parc i hem muntat tota la paradeta. Només ha faltat posar el platet, tothom que passava tenia alguna cosa a comentar: molt macos els nens, bon profit, quin esmorzar més bo… No hauria tingut cap rellevància el tema si no hagués estat per l’última senyora que, tot passejant el gos, ens ha preguntat si anàvem al parade.
-Pos no senyora, ni idea, però digui, que tenim als nens fins al monyo d’excursions i no sabem què fer avui.
-Doncs que al port – ha explicat la senyora amb santa paciència – hi ha una festa, una festa pirata, està molt bé i hi anirà tot el poble.

Dit i fet, ens hem apropat al port i home! Una festassa tampoc era, però era divertida i tenint en compte que eren prop de les 11 h, tampoc li podíem demanar massa. Parades de venda de menjar, roba i quincalla. No faltava el venedor d’assegurances ni els veterans dels bombers. Molta gent disfressada de pirates i altres fent veure que hi anaven.

Al final el que més ha agradat ha estat la parada d’espases, pistoles i canons de l’època. Però resulta que l’exhibició era a les 14 h. Què fem? Ha estat llavors quan en Shien ha entrat a les nostres vides.

La Laia, lectora i curiosa de mena, havia descobert una possible visita interessant a una piscifactoria muntada com a cooperativa per no sé quin desastre natural de fa mil milions d’anys. Ens hi arribem perquè les propostes de la Laia sempre aporten sorpreses i efectivament, no defrauda.

Per arribar passem per un barri que ha viscut millors èpoques. No hi ha gaire gent, però les cases i sobretot els patis no tenen l’esplendor del que hem vist fins ara, estan descuidats i plens de trastos. Les portes no acaben de tancar i les pintures de les cases necessiten, fa anys una repassada. Es continuen veient banderes, però no semblen tan ufanoses.

Travessem un pati i uns contenidors de deixalles fins que arribem al nostre objectiu. No fa falta ser Sherlock Holmes per entendre que no es tracta d’un lloc turístic i menys quan en Shien ens rep. Uns trenta i molts, pinta d’haver nascut al barri i passat de pes. Barret de llana fins a les celles, dessuadora de feina i texans que necessiten una rentada a crits.

De totes maneres el que més ens impresiona és el seu parlar. Tot i que repeteix totes les frases a causa del nerviosisme i les ganes de fer-ho bé, aconseguim entendre just la meitat del que diu. L’accent és brutal, però li posa tantes ganes que se’ns guanya a la primera.

Ens ensenya tota la fàbrica, que està mig parada. Creiem entendre que l’època no és la bona, però la veritat és que cada vegada que li fem una pregunta tècnica, com les temporades de cria, temps a cada tipus d’estanc o quantitat de peixos que treballen, ens remet al seu cap, que ara no hi és.

En qualsevol cas els nens li poden posar menjar al més benjamins i en realitat els únics que tenen actualment i ens passegem per totes les instal·lacions no aptes per turistes. Just en acabar deixem una petita donació i llavors és quan en Shien se sent que ha de fer alguna cosa més i, recalcant que no ho hauria de fer, ens ensenya els seus despatxos, els lavabos… i tot el que no havíem vist fins llavors.

Quan marxem no ens fem unes abraçades i els telèfons just perquè en Shien és un professional i no s’atreveix, però intenta per tots els mitjans recordar els nostres noms …

Després d’això la demostració dels pirates és força ensopida i l’arribada Califòrnia és una anècdota. Tot i que per anècdota, el fet que hi hagi frontera entre els dos estats, però només per preguntar-te si portes fruita o verdura fresca al cotxe. Sempre em sorprenen aquests americans