Aventures en família per Amèrica

No recordo haver-ho dit, però la Laia i jo hem passat la nit a la furgoneta, que no és el putu terra, però que s’aproxima molt. Però com que ho estem fent perquè volem i de vacances, el terra no està tan dur, les voltes que he donat durant tota la nit casa ni es noten i el dolor d’esquena aquest matí ha estat una anècdota.

A part d’això la nit ha estat fantàstica, no ens ha visitat cap ós i fins a les 8:00 h no s’ha sentit una ànima.

Avui toca excursió per al bosc temperat humit més gran del món. Com diu el Diego, clar si comences a posar adjectius i tal, sempre podràs ser el més gran del món! Sabadell és la ciutat de l’Europa meridional sud, mediterrània, d’entre 200.000 i 250.000 habitants i que comenci per S més maca del món. I ens quedem tant amples!

Títols a part, l’excursió val molt la pena. És com estar en un bosc tropical (no hi he estat a cap) i de sobte passar per sobre unes dunes enormes. El recorregut, molt marcat i amb mil i una advertències per no sortir-se del camí, passa entre boscos del que semblen pins enormes, alts i rectes com Sant Paus. Les falgueres ho envaeixen tot i una boira pixanera li dóna a tot l’entorn un punt fantàstic increïble.
De sobte els pins (que no són pins! Però no sé quin coi d’arbre és) desapareixen i apareix la sorra i les dunes, i poc després una altra vegada el bosc. Una bogeria.

Finalment, la platja infinita, molt moguda i de la que discutim, per enèsima vegada, si està baixant o pujant la marea. I ara la tornada, que com és una circular ens continua fascinant.

De totes maneres, hi ha algú (no diré noms, però és la petita de la colla, té el cabell rinxolats i balla Hip-Hop) a qui se li fa molt llarga la tornada, tot i això, se sap comportar i l’espectacle no va a majors.

Doncs feta l’excursió i el dinar americà (sandvitx de formatge i barretes energètiques) agafem el cotxe i ens plantem Charleston on la Laia vol veure un far. El far és un fake important, per què no apareix per enlloc, però trobem una platja la mar de mediterrània, amb les seves pedres, aigües força càlides i un munt de crancs per caçar. Hi passem la resta de la tarda.

Sopem al gran The Crazy Norwegian’s, un fish and chips molt divertit i molt bo que ens permet fer la tirada de dues hores que ens quedaven en dues parts.

Arribem al Motel de Brooking cap a les 22:00 h (tardíssim per aquesta gent) i és com a les pelis! Les dues fileres de portes a les quals s’entra des del carrer, aparcant davant i la finestra que dona al pati. Tot molt americà.

Ens hem quedat a les portes de l’estat de Califòrnia, i de Redwood, on passarem els quatre dies de muntanya amb els Jolles, així que és possible que estigueu uns dies sense notícies nostres.